Vamurta - 10

A l'altre extrem de la plaça hi havia un petit grup de venedors que parlaven en un to baix, remarcant cada paraula amb gest sec. No els sentia però suposava de què parlaven. A prop, arreplegats en un banc de pedra grisa hi va veure la seva colla.
- Marxem. La mare diu que anem a les colònies - els va dir.
- Caganers, caganers - va contestar burleta l'Ordel -. El meu pare diu que ens quedem. Diu que és impossible que la ciutat més poderosa del món caigui.
- Us clavaren una llança, aquí - va dir Sara enrabiada, assenyalant amb un dit la base del coll -. Us mataran a tots, a tots, mentre jo aniré dalt un vaixell blanc sobre el mar!
L'Ordel s'ho va prendre malament. Va callar. Els altres tornaven a narrar les histories macabres que versaven sobre els murrians i que havien sentit explicar sobre les que ells afegien més sang i detalls terrorífics. Una estona després, cansada d'escoltar les mateixes històries, Sara els va proposar d'anar fins les drassanes des d'on veurien tot el port. El grup es va posar en marxa de seguida, al port sempre hi havien coses per veure i encara més en aquells dies en que tota la flota del comtat era atracada. Van baixar per l'Avinguda dels Til·lers que desembocava al Baixador del Mar, un dels carrers amples de la ciutat. De dos vies per carros, pavimentades amb llambordes ben tallades i un passeig central on creixien uns til·lers de tronc argentat alternats amb els majestuosos llimoners de Vamurta, de branques nuoses que buscaven el sol i l'aigua entre les ombres creuades projectades pels edificis. Era el carrer dels comerciants majors. Aquell dia hi van trobar poc vianants, només alguns homes que es dirigien cap al port, amb pressa, carregant sacs a l'esquena o petits cofres. Tothom semblava estar a casa. Els nois es sentien els amos del carrer, sense cap dels grans que els renyés o els hi digués que havien de fer, i aquella sensació els omplia d'un vertigen rialler que els impulsava a ser del tot desvergonyits.



Van arribar a les drassanes. Una humida calitja desdibuixava la llum del sol. L'horitzó semblava molt més proper, com si tot el món fos allò que els ulls dels nois poguessin abastir. Sobre les estàtiques aigües olives del port, desenes de naus descansaven oscil·lant lleugerament. Un gran bosc de troncs pelats que busquen el moviment. Sobre els dos molls de pilons de fusta hi veieren una activitat important. En aquella ciutat el treball era allí, als voltants dels límits de l'aigua. Grups d'homes i dones carregaven caixes i sacs dalt els vaixells que eren atracats. Altres duien paquets en petites tèquines, massa carregades, fins les goletes de dos i tres pals ancorades prop dels embarcadors. La majoria de les embarcacions eren mixtes, mercaderes i guerreres, i eren molt poques les naus de guerra que obeïen directament al Comtat.
De les drassanes sortien i entraven calafatadors i mariners duent cordes, taulons, eines. Treballaven arranjant les naus amarrades, canviant els cordatges castigats, les fustes podrides pels mesos passats sobre el mar, deixant els vaixells prou bé per salpar de nou. "Aquí hi ha més gent que al peu de les muralles" es va dir Sara, recordant la tarda passada, quan ella i els seus amics s'havien acostat d'amagat fins veure els soldats que amuntegats en poc espai, defensaven la Porta. Aquell matí no veieren els pescadors de canya que treien els sards ovalats, làmines brillants lliscant sobre l'aigua quan els arrossega el fil de canya, la carn blanca més fina i preuada de Vamurta, que es venia al Mercat de les Nines a preus de casa bona. No s'hi veien pescadors cosint xarxes ni mercaders baixant, cerimoniosos, dels seus vaixells lluint vestits bordats en seda de colors verdosos i blavencs. A Sara li semblà que tothom s'afanyava en pujar els objectes que conformen una vida fins la seguretat de les naus.
Els nois s'assegueren dalt unes roques a contemplar aquell espectacle. Els gats que s'hi amagaven per allí van córrer cap un altre racó més tranquil. Recolliren pedres ben planes i jugaren una estona a fer-les saltar sobre l'aigua. En Martí sempre guanyava, aconseguia cinc o sis bots.
- La mare ha estat cridada a la Porta. S'ha endut la ballesta i el punyal. L'àvia encara plora - digué de sobte en Martí.
- I el teu pare ? - inquirí l'Eduald.
- No ho sé. Va marxar fa mesos a fer pells d'antílop. La mare m'ha dit que no deixi l'àvia, però l'àvia s'està tot el dia asseguda prop del balcó, mirant al carrer per l'escletxa dels finestrons i... M'he escapat.
Els altres nois no van dir res, seguien mirant com rebotaven les pedres planes sobre les llises aigües del port. Les paraules d'en Martí havien aixecat moltes incerteses i ara cadascun d'ells rumiava. Què farien si entraven els murrians? Estarien tots a casa seva? Sara va pensar per primer cop que és el que ella hauria de fer. Després de deixar marxar molts pensaments va creure que el millor seria esperar-los darrera la porta de casa amb el ganivet de tallar carn a una mà i un tamboret a l'altre, per poder aturar el primer cop o frenar algun dels encanteris que havia sentit, llançaven aquelles bèsties als seus enemics. Es veia a si mateixa enfurida, clavant ganivetades a trot i dret, amuntegant cadàvers sota els seus peus, sense considerar que ella, de complexió més aviat prima, amb prou feines podia aixecar una espasa o desviar l'escomesa d'una llança enemiga. En Martí la va despertar de la seva gran gesta.
- Sara, tu què faràs si arriben ?
- Jo? Doncs.... No els deixaré passar de la porta de casa !
Ningú rigué perquè com mai fins ara se'ls feia real la possibilitat de perdre la vida i la d'aquells que els eren estimats. Cansats de llançar pedres al mar i d'observar les feines del port, decidiren que anirien a la Plaça dels Ocells per veure si ensopegaven amb la colla dels remença, els fills dels pagesos establerts a les rodalies de Vamurta. Caminaven rient, s'empentaven els uns als altres. Qualsevol que els hagués vist hauria pensat que aquells marrecs semblaven feliços. Quan pujaven per carrer de la Llibertat una música que sorgia d'uns carrers més enllà, els aturà de cop. Les notes agudes de les flautes i el rítmic so dels timbals van emmudir la ciutat que escoltava atenta, entre l'esperança i una creixent temença.
La Falange Roja, La Falange Roja ! - va exclamar el Martí, assenyalant amb un dit la direcció d'on provenia aquella música. Van començar a córrer tots de cop pels carrerons que duien a l'oest de la ciutat. Arreu la gent treia el cap per la finestra o baixaven al carrer. A mesura que corrien captaven fragments de les improvisades converses dels primers grups de vamurtencs que es formaven aquí i allí. "Déus de les Estrelles, han sortit", "anem a la desesperada", i d'altres de semblants. Als nois, aquells comentaris els empenyien a córrer més i més.
La Falange Roja, d'uns sis-cents homes, era gairebé una unitat sagrada. Un jurament solemne els lligava al Comtat, que defendrien lluitant fins a la mort. La sortida d'aquella força de la Ciutadella indicava que la situació era crítica. La Falange participava en la lluites en casos excepcionals, sempre comandats pel comte fins que va morir, i després per l'hereu. Eren l'ultima línia de defensa pels ciutadans de Vamurta, formada per parelles d'homes dins i fora de la jerarquia militar. El doble lligam els atorgava una ferocitat absoluta. Lluitaven per l'honor i per la salvaguarda dels qui estimaven.

Els nois finalment desembocaren a la Rambla Oest, que seguia el traçat de la muralla, on s'aixecaven el, abans de la guerra, tumultuós barri de pescadors. Giraren cap a dalt i es toparen amb la cua de la Falange, que avançava marcial en columna de cinc. Darrera, dos brigades de infanteria lleugera i dos més d'arquers pujaven la Rambla. Eren les forces que protegien la fortalesa comtal. Els ciutadans se'ls miraren espantats, tement l'arribada dels pitjors presagis, les mares cridaven els fills per fer-los entrar a casa.
- Anem fins el cap de la columna, potser hi veure'm l'hereu - va cridar Sara als nois.
Avançaren en paral·lel a la Falange, observant-ne les armadures d'un vermell fosc, les llances mirant el cel, les espases, més llargues que les comuns, penjant de les cintures d'uns homes alts, cepats, de mirada fixada en el reflex del casc del l'home que caminava al seu davant. Encapçalant la formació hi veieren capità però no l'hereu.