Un instant de pau (Vam-13)

El capità Àlvar rossegava un pa de formatge que anava mullant dins al gerra de vi dolç que sostenia. Mirava l'escletxa oberta a la muralla sense entendre ben bé per què els murrians no s'havien decidit a llançar l'atac. Havia ordenat que quatre ballesters s'enfilessin a les cases més altes per vigilar els moviments de l'enemic, amb l'ordre d'avisar immediatament de qualsevol avanç de les forces murrianes. Calculava que aquella tarda o a l'endemà es produiria l'assalt, fins i tot el més inexpert dels seus homes ho sabria predir, es va dir. Es va mirar els seus soldats com si no els conegués, com si fos un viatger que passarà de llarg. Un sentiment de llàstima s'apoderà de la seva ànima, sabent que molts d'ells deixarien aquest món, potser inútilment. Allí hi havia valentes guerreres de les valls del comtat, d'esquenes amples i bella pell grisa. Els cabells arrissats que sorgien violents sota el casc, com si busquessin la llum del sol. Miraven endavant amb determinació, segures de la seva força malgrat saber que els seus fills, a la llar d'un parent o esperant-les a la Casa de Cures, només desitjaven tornar-les a veure, per rebre l'escalfor de la mare i unes paraules de consol en aquelles hores d'angoixa. Aquelles dones de les valls preferien servir a la infanteria on generalment eren enquadrades en alguna de les falanges, encara que n'hi havia al cos de ballesters, on eren molt preuades per l'alt ritme de tir. Àlvar mirà els seus soldats, molts d'ells joves espantats sota el ferro i el bronze. Armats de llança llarga i espasa curta, casc, cuirassa i escut, eren una força pesada. En un espai tan estret com en el que es trobaven, els seus homes tindrien la seva oportunitat. Regnava un silenci aclaparador sobre les vuit files de cascs de ferro de cada una de les set falanges disposades una al costat de l'altre davant de la gran escletxa, per on es llançaria l'enemic. Àlvar va decidir dirigir-se als homes, si no per reconfortar-los almenys per trencar aquell pesant tedi. Sense deixar la gerra de vi, s'adreça a la tropa.

- Soldats, la mala hora és propera - digué en un to de veu alt, cridant l'atenció de la tropa -. És probable que molt aviat s'iniciï el combat que decidirà la sort d'aquesta ciutat i de tots nosaltres. Sabeu que l'enemic agrada de lluitar a camp obert. Aviat, però, haurà de passar per aquest forat que han obert si volen trepitjar Vamurta. Serà una lluita cos a cos, no hi haurà sorpreses, les nostres espases contra les seves. I és sobre aquests murs derruïts on podrem venjar els homes que ja no esperen res, caiguts sobre la terra que els va veure néixer ! - va recuperar aire, observant la impressió que les seves paraules havien causat.

Tots s'havien girat cap a ell, mirant-lo. Malgrat no s'escoltà cap crit com a resposta, va creure percebre un lleuger alè d'esperança entre les esguards trencats dels soldats. Avançà cap a la massa d'escuts que tenia al davant seu, comprovant aleatòriament el cordatge de la cuirassa d'un home, la fulla de l'espasa d'una guerrera, posant al seu lloc el casc d'un infant que el duia torçat a la dreta. Els homes feien lloc al seu oficial a mesura que travessava les files. "Recordeu, en primer lloc ens llançaran dards, javelines, tot el que tinguin" deia als que eren més a prop. "Tingueu preparats els escuts, aixequeu-los ben alts". Feia un glop de vi i seguia una mica més enllà. "Quan arribin tanqueu bé les files, feu-les impenetrables". "Recordeu-vos, espatlla contra espatlla". "No retrocediu fins escoltar l'avís de les trompes".

El veguer de la Marca, rodejat de la seva guàrdia i els castlans que havien sobreviscut als primers mesos de guerra, escrutava l'estat del temps, perdut en els seus pensaments amargs, aliè a l'escena. Poc a poc una massa de núvols desfilats devorava el teixit blavós del cel, entristint aquella primera hora de la tarda. S'aixecà un vent prim que eixugà la suor al front dels guerrers. Va mirar-se els homes de la guàrdia, alguns tan joves que duien barbes de pèl curt i feréstec sota les proteccions nasals. N'hi havia un de pell d'un gris intens, un llarg nas d'àguila d'on sorgien a banda i banda dos negres pupil·les ametllades. Sota els ulls, unes bosses morades, inflades per la maca de son i un aire d'espant amagat per la rigidesa del rostre. El jove s'adonà que el veguer l'observava, pensarós.
- Soldat. Què faràs quan haurem enviat aquests murrians a l'altre costat de la Gran Porta - li preguntà el veguer, forçant un somriure.
- Ho ! Bé. No havia pensat, senyor. Jo voldria tornar a la Marca, però això ja sembla difícil.... Aquesta invasió.... Bé podria establir-me a la ciutat i aprendre ofici.
- Què més ? - indagà el veguer.
- Bé, senyor, deixar el camp i... aleshores, volia dir que.... Voldria trobar una dona menuda, que sàpigues què és una casa... Ja m'entén !
Mentre deia aquelles paraules la por s'esvaí del seu rostre. Gairebé semblava un home qualsevol altre cop, en el seu èmfasi. El veguer es penedí. S'adonà, com si algú l'acabés de despertar, de quin era el seu deure. Ja no podria morir com volia, i morint endur-se tot allò que representava el seu món amb ell. Encara tenia deures per complir. Ara, pensà, havia de morir sol o amb els que com ell ja ho havien perdut tot, enfonsant l'espasa a les carns del enemic tantes vegades com pogués, morir, tallant aquell bombeig al cap, dissipant, per fi, aquella ombra que el retorçava en la soledat dels seus últims dies.
- Escolteu - digué a la seva guàrdia i als castlans que li eren més propers. Havia de parlar. Explicar a la tropa què succeiria-. Escolteu-me i recordeu. Si la llança enemiga m'arriba, seguiu lluitant, però no espereu massa en mirar al port. Els vaixells no esperaran fins veure els estendards de l'enemic a prop de les seves veles. Lluiteu. Quan arribi el moment, haureu de desaparèixer del camp de batalla i arribar al port a temps.
Els seus homes se'l miraren com qui es mira un difunt. Primer no digueren res, després, el castlà d'Alcoràs, s'adreçà al seu senyor.
- Creieu, doncs, que serem derrotats.
- Sí - respongué el veguer mirant-lo als ulls.
Dit això els donà l'esquena, allunyant-se dels guerrers que mormolaven sobre aquella predicció funesta. Tornava a sentir-se sol entre tots aquells homes carregats de ferro i bronze. Hagués volgut ser al seu saló, ensumant la terra molla des de l'allargassada finestra, recordant en pau els seus morts.

Àlvar seguia animant els soldats i bevent petits glops de vi quan aparegué, esbufegant, un dels ballesters que havia manat fer de sentinelles.
- Senyor - digué -, avancen.