Vamurta-06

La impressió que li causà el pas de la columna el clavà una mica més a terra. Escoltar de tan a prop els xiuxiueigs de llargues síl·labes que emeten els murrians per comunicar-se, l'estremí. Si era descobert, es sabia home mort. Va girar el cos, quedant panxa enlaire, respirant tot l'aire de la nit d'una sola glopada. Ara contemplava la gran volta del cel per on creuaven lleugers núvols violacis amarats de la llum projectada per la lluna de Vamurta. "Aquest és un bon lloc per viure", va pensar. Aquella idea el va reconfortar, atorgant-li prou forces per incorporar-se. Va travessar el camp mig ajupit fins arribar a un espai obert on creixien petits matolls. Després s'aixecava la muralla de ponent, de l'alçada de deu o dotze homes, feta d'enormes pedres grises encaixades per l'art dels antics picapedrers. S'hi distingien les figures dels homes de guàrdia, aquí i allí. Devien ser pocs perquè molts devien de ser darrera les portes llestos per fer sagnant la presa de la ciutat.

Va creure distingir un so nou, esmorteït. Va parar l'orella amb més atenció. Quan descansaven les bombardes li arribava una remor semblant a la d'un gran ramat de búfals de banyam llarg en moviment. La gent de la ciutat fugia o havia arribat qui sap d'on un exèrcit que socorria la civilització. "Tant se val, ara he d'arribar al peu de les muralles i hauré salvat la pell". Aquella distància la salvaria com el tram de les oliveres, a la carrera. A més a més, tot just s'havia allunyat la columna d'enemics. Sense més pensaments que l'haurien aturat, va llançar-se al buit del camp obert aixecant un revelador soroll de sandàlies repicant contra el terra argilós. Veia com la muralla s'apropava més i més alta. Ara comprenia. S'aixecaven, sobre el silenci d'aquell sector, els crits dels soldats que l'esperonaven des dels merlets de la muralla. "Calleu, calleu, bords". No va tenir prou forces per cridar, els tres mots van morir a la gola, tancats. Per fi va palpar les pedres, fresques, agradables. Tot seguit s'hi recolzà amb tota l'esquena, ofegat per l'esforç. Tret dels crits dels homes, que l'havien reconegut, no va saber desxifrar cap altre so que signifiqués perill.

- Pugeu-me ! Llanceu-me una corda ! Una corda ! - bramà, sorprès de la força amb que havia sortit la seva pregària.
- Ja la busquen, ja la porten, senyor - contestaren des de dalt.
Tornà a mirar al seu voltant, esperant trobar la silueta d'algun murrià amb la llança alçada. No s'hi veia res. Era segur que als enemics no els hi havia arribat la cridòria dels soldats.
- Ràpid, ràpid, afanyeu-vos - deia entre dents, tots els sentits oberts. Va sentir el sibil·lí lliscar d'una corda. Havia caigut molt a prop, però no arribava a terra. Mirà cap a dalt.
- No hem trobat res més, senyor - cridà un homes damunt les muralles.
Quan abaixà el cap el cor li va fer un salt, una brigada de murrians s'acostava, trotant, formant un grup que semblava esculpit en pedra sota la llum de la lluna. "Morir o viure", es digué. S'aferrà entre les escletxes del mur fins sentir-se en equilibri, clavà els peus en un sortint i aconseguí pujar una mica. El trot de l'enemic es frenava. Mirà enrere. No semblaven tenir gaire pressa. Volien saber el motiu de la cridòria dels guàrdies. Repetí l'operació d'escalada dos cops més fins engrapar la corda. El pes del seu cos fou percebut de seguida pels de dalt, que van començar a hissar-lo. Era alçat a poc a poc, fregant la pedra, de la que se'n separava amb genolls i peus.