La mare espera (Vam-11)

Un relat de: Igor Kutuzov

El remor del setge es fonia amb la tranquil·litzadora música de la quotidianitat. Unes veus esmorteïdes arribaven del carrer fins la cambra on Serlan d'Enroc, l'hereu de Vamurta, dormia des de feia més d'un dia. Una terrible set el devia despertar per què en obrir els ulls va dirigir les mans tremoloses cap a la gerra d'aigua que havien deixat a la taula del llit. La begué precipitadament, sense importar-li que bona part del líquid caigués sobre la camisa blanca, deixant-la xopa. Quan va acabar de beure mirà la seva habitació com si no hi hagués estat mai, estranyat de ser allí. Trigà en aconseguir incorporar-se, l'esquena li pesava, les cames no responien bé. S'assegué sobre el llit, quiet, esperant que el cos reaccionés. De lluny arribà el sec retronar del bombardeig. Aleshores començà a recordar. La fi d'aquell món aixecat pels treballs del anys era propera. Es sentí prou segur per alçar-se i poc a poc començà a caminar sobre els marbre fred de l'estança. Es dirigí a la balconada, enretirà les pesades cortines de vellut granat i sortí al balcó. Els raigs de sol l'encegaren, tota la ciutat semblava blanca, colpejada per aquell bany de llum. Quan els ulls s'adaptaren a la claror va poder distingir les columnes de fum que s'aixecaven a ponent. Més enllà distingí l'exèrcit enemic, unes bosses negres escampades sobre les clapes daurades dels camps de cereals i les quadrícules verdoses dels horts. El debilitament, el mareig creixent li oferiren una nova perspectiva. Tot allò semblava molt llunyà, aliè a la seva persona. Es preguntà per què feia la guerra. Ara no recordava ben bé qui la va començar. Li va semblar que l'origen era en un atac murrià a un castell de frontera, on havien tallat el coll a tots els defensors grisos. Li havien arribat rumors d'alguna matança en algun llogarret murrià, abans de l'atac. Ara tot resultava tèrbol, poc clar. Passejà la mirada sobre els terrats de la ciutat, que li semblaren un immens tauler d'escacs de caselles irregulars, fins parar l'atenció al port de Vamurta. Figures minúscules s'afanyaven a carregar les naus de veles blanques sobre les quals lluïa el sol negre de la ciutat. Hi havia nombroses naus ancorades a l'entrada del port i seguint el llarg espigó fet de roques, esperant el seu torn per ser amarrades. Hi devien haver unes cinquanta o cinquanta-cinc, sobre les que onejaven banderes de colors vermells. Era la flota que sempre havia dominat el Golf de Daler i el Mar dels Anònims, foragitant tots els estols de corsaris que havien gosat assaltar els mercaders protegits pel comte. Vamurta exportava ferro de les mines de la Serralada d'Andonin, armes forjades per les desenes de ferrers assentats a la ciutat, cereals i teixits de lli tintats amb colors ben purs. Serlan sabia que els prohoms de la ciutat ja havien intuït la caiguda, potser per viure més a prop del poder que les classes menestrals i els camperols. Recollien i marxaven. Un nou rodament de cap l'obligà a sostenir-se sobre la barana de pedra clavant les mans grises. Es retirà cap al llit, on va asseure's de nou. Es sentí abatut, incapaç de lluitar, profundament deprimit en veure tot allò que estimava, el seu món, trencant-se sense que ell pogués fer res per poder invertir els esdeveniments. Potser hauria estat millor atrinxerar-se des d'un bon començament rere els murs de la capital, o pujar a les muntanyes on haurien resistit molt de temps o fins i tot desplaçar-se cap al nord, seguint la costa, on deien que s'hi trobaven pocs homes, on les altes serres i les estretes valls els haurien amagat. Havia triat la pitjor de les opcions, la dels orgullosos, presentar combat a camp obert una vegada i un altre fins aniquilar tots els seus exèrcits que eren animats per la sang dels homes grisos. Es cobrí la cara, mai s'havia considerat tan insignificant. S'estirà al llit, els ulls clavats al sostre fins que l'esgotament el vencé, atrapant-lo en somnis tenebrosos.

- Senyor, senyor, em sentiu ?
Un dens núvol el feia flotar, enduent-se'l lluny de la seva mare. No era més que un xicot arrossegat, perdut, encara que provés de sortir-se'n seguia nedant en aquell úter de boira enganxosa, aixecat i ventat com un papir assecat i vell.
- Senyor, la comtessa us demana. Senyor ! - aixecà el to de veu-. La vostre mare us reclama al Saló de Govern.
Aquella veu esborrà el malson. Era lleugerament inclinat sobre el llit, amb la túnica negre i l'emblema roig reservat per als majordoms de Palau. Uns feixos de llum baixa entraven a través del balcó obert, on s'hi retallava sobre un cel d'un blau enfosquit centenars d'orenetes que xisclaven alegres, traçant línies impossibles amb el seu vol acrobàtic. Havia dormit tot el dia però encara es sentia esgotat. Al incorporar-se sota l'atenta mirada del majordom, aquell rerefons d'alegria es va ensorrar de sobte quan li va arribar el so de la trencadissa dels combats. La ferida a la cuixa li produïa un dolor terrible però calia aixecar-se. Calia anar amb els homes, dirigir-los en aquella hora. Un dolor sord creixia des de la cama fins els turmells i els malucs. Posà els peus a terra, s'aixecà. Una sensació de fragilitat el dominava.
- Porteu-me les armes - ordenà.
- La vostre mare m'ha menat que...
- Vestiu-me com el guerrer que sóc ! - exclamà, contrariat per aquella desobediència.
El majordom li ajustà la cota de malla, li va lligar cerimoniós, les grebes de ferro ribetejades amb figures de plata, li va cordar la cuirassa pectoral. Fent una lleugera reverència li entregà l'espasa i després una esmolada daga. Serlan engrapà un dels cascs que penjaven de la paret, guardant-lo sota l'aixella.
- Ara porta'm al Saló de Govern.
Al sortir de la cambra el majordom observà una notable coixesa en l'hereu però no s'atreví a fer cap comentari. Baixaren per l'escala revestida de marbre blanc que comunicava les estances comtals, dalt la gran torre d'homenatge, amb el Pati d'Armes. Serlan observà, preocupat, que tret de dos servents que sortien de les cuines no s'hi veia a ningú més a l'esplanada ni dalt els murs que tancaven el pati.
- On és la guàrdia ?- inquirí.
- Aquí quedem els indispensables. La guàrdia ha marxat a l'escletxa d'Orient - contestà mentre seguia caminant.
- I la Falange Roja ?
- Ha partit - guardà silenci uns instants-. A les muralles.
Després d'uns segons de silenci on tan sols es podia sentir les seves pròpies passes ressonat pel pati, l'hereu tornà a preguntar.
- Qui ha donat l'ordre ?
- La Comtessa l'ha autoritzada.

Comentaris

  • Son sense descans[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-02-2010 | Valoració: 10

    Quan hom es desperta d'una son llarga, però no descansat, no amb benestar i il·lusió, i a més del cansament físic i el dolor del propi cos, es fa conscient que la fi del seu món es propera, el mareig és el símptoma menor.
    Els records es desdibuixen, la depressió es fa present, l'esgotament esdevé sòlid. I les decisions es precipiten, efectivament.

    Un fragment molt humà, aquest, que ens mostra el costat més feble de l'hereu: la seva pròpia natura d'home.

    Com de costum, ha estat un plaer llegir la teva prosa, efectiva i sòlida.

    T'envio una càlida abraçada, per combatre el fred que ens envolta,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Igor Kutuzov

Igor Kutuzov

19 Relats

72 Comentaris

20490 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Tinc dos blogs, un de poesia en català: "POEMES AL PATI". (http://poesia4patis.blogspot.com/)

i un altre en castellà "ANTIGUA VAMURTA" (http://epicavamurta.blogspot.com/), on hi ha contes, relats, cine, poesia, etc.

Per contactar:
igorvamurta@gmail.com