Una de les terres de l'Ebre

Una de les coses que he pogut constatar amb el pas del temps és la meva facultat de temperar el fet de sorprendre'm davant de les eventualitats quotidianes que m'envolten. Constato que cada vegada intento fer més relatius alguns dels conceptes que abans tenia per innegociables. Això no implica que ara visqui del tot absent del món i dels esdeveniments que tinc a tocar, ni que hagi rebaixat el meu nivell d'autoexigència moral: senzillament, penso que sóc un dels pocs afortunats que encara creuen que el legítim dret a la dignitat, no es pot escatimar a ningú. I aquest paràmetre, sobre el qual se sosté tot el meu sistema emocional és el darrer que vull perdre com a referent vital.
Potser l'enaltiment d'aquest dret a la dignitat us pot semblar retòric, encartonat, poc a joc amb els temps que corren. És possible que sigui així: i què? Deixem-nos de banalitats, que no menen enlloc i defugim l'obscurantisme dirigit des de no sé ben bé on. Admetem, sense cap mena d'estupor, que el nostre país, està greument malalt malgrat tots els pegats de "Sor Virginia" que hi hem anat plantificant amb més bona voluntat que encert. Siguem també conscients que el terme "dignitat", a casa nostra, pot arribar a tenir unes connotacions de caire fins i tot èpic. A voltes, arriba a ser tan escandalosament èpic que, sovint, incomoda als qui viuen erròniament convençuts que per a ells tot és molt més planer. No sé ben bé per quina mena de ressort genètic, constato que a mesura que perdo pèl i guanyo pes, vaig tenint una millor renda al meu favor a l'hora de fer-me un criteri més objectiu a l'entorn de qualssevol dels temes que abans se'm presentaven com una disquisició pseudofilosòfica... Tan és així que des d'aquestes línies no pretenc parlar de cap més dignificació que la del dia a dia: la de la bossa de pa acabada d'eixir del forn, la de la incontestable flaire de llet acabada de munyir, per posar dos exemples que mantenen irreductible la seva naturalesa primigènia tot i el pas dels anys.
Aquesta tipografia que ara pretenc fer-vos entrar pels ulls, ha estat parida amb el record d'unes notes musicals encara freques al meu magí. Són unes expressions xiroies i espontànies: us n'adoneu? Acabo d'arribar d'un concert que un grup d'amics de Tortosa han compartit amb un públic sabadellenc fidel i lliurat. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Jaume Matamoros i tots els que pengen al seu darrera, han dignificat les terres de l'Ebre, han dignificat, per extensió, tot un país que té (com a tal) molts més motius per plorar que per riure. I ells, amics, ens inviten a fer la segona cosa conscients que tenim la primera a un cop de roc.
Malauradament, fins fa relativament poc, els de la Catalunya del vi de tetrabrik, l'arròs en bossetes de quilo i les olives farcides d'anxoves, solíem veure aquella gent que no era ni catalana ni valenciana com uns éssers llunyans, com les torres enrunades d'un tauler d'escacs que són als extrems més distants de la capitalitat del rei i la reina. Ens cal ser honestos i admetre-ho. Fins i tot, als xirucaires més nostrats, els costava baixar als Ports o arribar-se fins al Matarranya, per "fer país". Potser sí, que el Pirineu es despoblava en progressió geomètrica i calia donar-ne fe, però sempre esdevenia molt més bucòlic que no pas les comarques del Sud... Vist amb una certa perspectiva, fins i tot penso que l'Ebre evocava, a les generacions anteriors a la meva, uns records de memòria poc agradosa i tenyida de sang. Potser, fins i tot, hom abocava la seva fel, la seva coïssor, el seu recel d'una història prou tràgica, sobre les cabdaloses aigües del riu, davant la impossibilitat de poder-ho fer sobre aquell qui hagueren desitjat... No ho sé! El cas és però, que es tenia el Sud com a parent pobre... Durant molt de temps, es va valorar més els cops de colze i "d'aftersuns" pudorosos de Lloret que no pas la càndida placidesa de l'Ampolla o la Platja del Trabucador, posem per cas...
Crec honestament que tots els que assisteixen a un recital dels Quicos (perdoneu la simplificació, però he sentit anomenar-los així per gent de la seva pròpia terra) som conscients que fins i tot el riure a cor què vols té un preu. La seva comicitat pot ser fresca, però no lleugera ni espontània. Quan hom puja a un escenari es troba davant de dues alternatives: transmitir alegria o imprimir tristesa al cor de l'espectador. Evidentment, en el cas que ens ocupa, transmeten una alegria de festa; no una festa qualsevulla però, sinó una festa de precepte en què cal guardar les formes i, sobretot, copsar en tota la seva extensió l'íntim rerafons d'aquesta lúdica celebració.
La seva música és un cant a l'amor, la llibertat, la terra, la diversitat i, per davant de tot, esdevé un motiu de reflexió a l'entorn del molt, moltíssim, que tenim a l'abast i que ben poc costa perdre. En conseqüència, no deixa de ser tampoc, un cant a la fragilitat material de tot el que ens envolta.
Si hom de fora em demanés un referent, un paral·lelisme d'aquest grup amb algun altre conegut no em sentiria capaç de fer-ho... com li ho podria explicar? Diuen que la música és el llenguatge universal, és cert... però voleu dir que no és prou universal també els seus textos, el missatge que imprimeixen a la seva actuació? I vés per on! Vet ací el gran miracle: esdevé de tot impossible fer cinc cèntims, en deu línies, del que fan. Sóc totalment incapaç de narrar-ho amb paraules. Els Quicos, sense fer més remor que el so dels seus instruments, fan el difícil senzill i de tant senzill incontrovertible; tant és així que del seu previst encallament discursiu, i sempre des de la més lúcida de les ironies, en neix la tendresa de la sàtira amable, però contundent.
Ens diuen que "No és pot viure" quan en realitat volen dir que evidentment que és pot viure millor que mai. Ens fan saber que "Lo riu és vida", quan més semblava que ja ho havia de saber tothom (més que ningú aquells que volien apropiar-se'l). Afirmen que "No hi color", precisament per això, per què cada volta n'hi ha més, de color... I sobretot, sobretot, sobretot: és cantava... i és canta! Es feia i es fa. S'estimava i s'estima. Per tot plegat, doncs: Salut, ànim, pau. llibertat i Quicos!