Un monstre de silènci.

El cinc de Setembre de 1972, uns terroristes palestins que responien al nom de "setembre negre", van segrestar i acabar amb la vida d'onze atletes israelites que havien de competir a la XX edició dels jocs olímpics de Munich. Ho van denominar, la "masacre de Munich". El fet que es suspengues només 24 hores les olimpíades i sobretot, que al dia següent, durant el discurs pels difunts i davant unes vuitanta mil persones, Avery Brundage, aleshores president del C.O.I (Comitè olímpic internacional) no fes cap menció sobre els atletes que havien mort, va despertar tota classe de sentiments i variades sensibilitats. Kevin Macdonald va reconstruir les 21 hores del malson en un documental: "Un dia de setembre"; Steven Spielberg, exposa a la seva pel·lícula "Munich", com un "esquadró de la mort" israelià segueix per tot el mon als terroristes que van organitzar l'atemptat, per jutjar-los com només els jueus saben fer.
Mentrestant, en un poblet a l'oest del riu Mississippi, un home petit i panxut llegia al "Northeast Mississippi Journal" el tràgic esdeveniment i que l'inspiraria per escriure la seva primera novel·la: "Diumenge negre", on un grup terrorista segresta un dirigible, amb bomba inclosa, per estavellar-lo a la "Super Bowl". 13 anys més tard, al 1988, va escriure el llibre que canviaria la seva vida, era el tercer intent i si a la tercera va la vençuda, aquí el refrany es fa evident amb "El silenci dels anyells" (The silence of the lambs), la historia del doctor Hannibal Lecter, assassí en sèrie entranyable, dotat d'un geni desequilibrat i amb tendències caníbals. Un best-seller portat al món del cinema per Jonathan Demme; interpretada magistralment per Anthony Hopkins i que va donar molts milions de dòlars. Es tractava en realitat de la continuació de la seva segona novel·la, "El drac vermell" (Red dragon), en homenatge al poeta William Blake i que es va filmar molts anys després amb la mateixa formula que la primera: F.B.I més psicòpates desenfrenats, misteri i moltes vísceres acompanyades del millor vi; quasi el mateix argument adoptat a "Hannibal", la tercera entrega, on l'F.B.I se substitueix per la policia italiana, rotllo més europeu però guarnida de la mateixa atmosfera tèrbola i asfixiant.
Thomas Harris, un home amb l'aspecte de Santa Claus, li agrada passar desapercebut, no concedeix cap mena d'entrevistes, viu sol en una gran mansió i acaba d'escriure la seva última creació: "Hannibal, tras la máscara", el cinquè llibre de la seva carrera, que evidentment també es portarà a la gran pantalla com, "Hannibal, el principi"(Hannibal, the rising). Descobrirem la infància i adolescència d'aquest curiós personatge membre d'una família aristòcrata Lituana..... El contacte l'any 1944 (data d'inici del film) amb uns despiatats soldats nazis que fugen de l'exercit rus..... A la fi presenta a Misha, l'enigmàtica germana..... L'amor i la inspiració que li desperta una tieta japonesa que viu a Paris la miseria de la guerra..... i com mica en mica el jove Hannibal converteix la venjança en una de les seves especialitats culinàries: Múrgola al conyac amb orelles flamejades, acompanyades de Romanée-Conti del 78 i de fons, la típica música clàssica de Hans Zimmer.
Torna l'assassí sensible i educat, de paraules comptades, intel·ligent i diabòlic però sobretot diferent, un personatge sinistre i amant de l'art, sembla una contradicció. Al primer llibre l'art és indispensable per la trama, al segon és la seva alliberació, al tercer forma part de la seva vida, el protagonista està en permanent contacte amb les obres d'art més excepcionals, a l'última entrega, l'art serà el nou descobriment d'un nen que la vida maltracta en extrem. Tot això i més, sense Anthony Hopkins, substituït per Gaspard Ulliel (Largo Domingo de noviazgo), que interpreta al tendre aprenent de dement pertorbat. Una pel·lícula que resol alguns misteris d'aquest monstre, real i aterrador, d'absolut silenci, de gràcia insòlita i dotat de sis dits en una mà. -Em pregunto una cosa: " ¿Han parado ya de chillar los corderos, Clarice?"...