Misteri a L'imperi.

Un premi pot ser guanyar la loteria: l'Òscar va obtenir un milió d'Euros, quina sort! però si l'Òscar ajuda desinteressadament la seva veïna a baixar cada dia el gat del mateix arbre, rep a canvi una galeta de recompensa, ja n'està fart i no de galetes precisament. Però si rebem un guardó que es diu Òscar immediatament ens ve al cap la imatge de la famosa estatueta que un dia Cedric Gibbons, director artístic de cinema nord-americà d'origen irlandès, va dibuixar sobre les estovalles d'un restaurant. Gibbons va ser un del trenta-sis membres fundadors de l'Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques de EE.UU. Però va ser el senyor Samuel Meyer, president de la "Metro Goldwin Mayer", el que va tenir la idea de dignificar la seva activitat, proposant l'entrega d'un premi anual: un home en peus, alçat amb una espasa a les mans sobre un rotllo de pel·lícula, que no era d'or i que quatre anys més tard li posarien per nom Òscar perquè s'assemblava a l'oncle de la bibliotecària de l'acadèmia.
El "vago Carlitos" va ser el primer actor guardonat. Era el personatge interpretat per Charles Chaplin a "el circ" i que juntament amb "la quimera de l'or" són considerades com dos de les millors pel·lícules de tota la seva filmografia i l'única que rebria un Òscar, sospitós no? , tenint en compte que en va fer més de trenta. Chaplin no és l'únic cas que fa pudor de socarrim vers un misteriós jurat, que cada any passa desapercebut i que cada vegada més recompensa no a l'originalitat o la bona creació sinó que es posa al costat dels més evidents símptomes de pilotera; el que els "Monty Python" definien com "l'endollat del garjoler", els que no creen problemes, els que diuen: tan de bo m'escopissin els romans, els que prefereixen anar passant sense fer soroll. Altres, com "Alfed Hitchcock", "Martin Scorsese", "Standly Kubrick", "Sydney Lumet", "Fritz Lang", "Greta Garbo", "Gene Kelly", "Marylin Monroe", "Errol Flynn", "Rita Hayworth" o "Tyrone Power" només per posar un exemple d'un llarg etcètera de persones que mai han rebut un Òscar, o be els han donat sota aquesta nova invenció de reconeixement a titol pòstum, un Òscar d'honor. Encara que també n'hi ha que mai aniran a recollir el guardó, com "Woody Allen", "George C. Scoot", "Roman Polansky" o "Paul Newman"…., que pensen que es tracta d'un esdeveniment de carn freda i que es mou per motius estrictament econòmics. Com per exemple, Walt Disney, que amb trenta-dos estatuetes, tot un rècord i a sobre està congelat.
Aquest misteriós jurat integrat per actors, guionistes, directors, productors i tècnics juguen amb un secretisme total i decideixen entre ombres. Amb criteris massa personals i totalment hermètics, especulen i poques vegades encerten (moltes pel·lícules premiades no han aguantat el pes del temps, d'altres només nominades han passat a ser els clàssics de veritat), i si no dieu-li a "Steven Spielberg" que va estar nominat amb onze estatuetes amb "El color porpra" i al final no li van donar ni les gràcies. Una colla "d'intel·lectuals" amb una mitjana de seixanta anys d'edat, trien i destrien en el mercat de la il·lusió i que mai deixen de sobtar a tothom. Em pregunto com és que "La Mòmia" (descrita per "Brendan Fraser" com una espècie de feble mental que arrossega les cames) mai ha estat premiada.
Així aquest any arribem a la 78ª edició d'aquesta hipocresia fantàstica que atrau a propis i estranys, en el bo i l'inconvenient i que passi el que passi, acapara tota l'atenció mundial durant uns dies, on tota la resta passa a un terme secundari excepte si intenten assassinar al president del EE.UU. Tots fem la nostra porra i la nostra crítica personal, això sí, amb l'esperança que qualsevol dia tot sigui més simple i més sincer, cosa molt poc probable sabent que els premis són originaris de l'imperi. Que diria "Dart Vader" si aixeques el poc que li queda de cap, després del que li va costar dir: "Luck, soy tú padre".