Insídia

INSÍDIA
Herman Beiro i Padilla


-1-

Sortí de casa seva a trenc d'alba, com cada dia, a la mateixa hora. Just quan creuava la porta, abans d'arribar a un petit pati ple de flors, es va aturar un moment…no, no s'havia deixat res. Amb pas ferm i decidit va seguir el seu camí. Gumersindo de Villabona era petit i lleuger, calb, amb bigoti gruixut i la mirada perduda d'un "Boston Terrier". Era home de costums fixes i no es plantejava si això li agradava o no. Tenia trenta vuit anys, solter, sense compromís i cada dia feia el mateix, ho tenia tot programat fins l'últim detall: s'aixecava a les set, vestia segons un precís calendari que mai havia alterat, esmorzava, dinava, berenava i sopava a la mateixa hora i a la mateixa hora se'n anava a dormir. Es dirigia a la factoria de formatges de Borfia del Pestat, un petit poble rural de poc més de mil habitants, entre Pravia i Tineo, a la zona més oriental del Principat d'Astúries. Coneixia de memòria cada racó d'aquell majestuós paisatge de verd del nord, i li agradava caminar abans d'arribar a la feina. Baixaria aquell turonet i puntualment arribaria a l'antiga casa senyorial de "Fondabonda", on treballava des de feia vint i cinc anys sens faltar un sol dia. Allà s'hi elaborava el producte més especial d'aquella zona, el "penecillium claverum" o formatge de Cabrales, extremadament cremós, intens, un xic picant i amb tendència a esmicolar-se. Tot es feia de manera artesanal, amb la llet de les vaques, xais i cabres que ell mateix cuidava. La "Gabriela" era la nineta dels seus ulls, es tractava d'una vaca "Holstein Freisian", importada des de Holanda i que rumiava el doble que les demés. Gumer, tothom li deia així, per primera vegada en molt, molt de temps, va aturar el seu pas i va respirar fondo. El seu instint li cridava que alguna cosa, no anava com calia, els ocells havien parat de cantar. Abaixà els ulls per contemplar un petit objecte de color taronja que hi havia al costat de la pista. No va saber identificar-lo a primer cop d'ull, << sembla metàl·lic >>, va pensar. L'enlluernava, era el pic de l'estiu i el sol havia sortit rabiós. Es preguntava que era allò...instintivament va mirar a tot volt, no hi havia ningú, allà mai no hi havia ningú. Es va acostar al misteriós objecte, suava i es passà una mà per davant dels ulls per veure-hi millor, << però, com pot ser?....una llinyola? >>. En aquell moment li vingué al cap un vers que gairebé havia oblidat, <>. No tenia cap sentit, << Potser ha de passar una carretera per aquí?...quina tonteria! >> va pensar mentre mirava el seu rellotge; aquest s'havia parat a les vuit en punt, el va picar amb el dit índex, << Maleïdes piles! >> i el va oblidar. Continuà mirant aquell artefacte, amb més deteniment i el que va veure l'intrigà encara més. Del seu interior sortia un petit cordill de color blau "Montserrat", que es perdia darrera uns arbustos. Gumer el va seguir. A mesura que avançava, el fil s'anava alçant. Va caminar fins arribar al final, << Però com potser? >>. El fil restava suspès a l'aire, rígid i simplement desapareixia. El va tocar amb por i aquest es bellugà desprenent pols de color. Va tornar a tocar-lo més decididament i es va repetir el mateix, no entenia res de res, aleshores va cridar:
-Hola? -. Adoptà un posat digne en veure que ningú el responia, allò semblava màgia de mal gust i s'incomodà. Va agafar el fil, enfadat va tirar amb força i de cop, una forta atracció totalment inesperada el va atraure. Per molt que es resistia se l'emportava irremeiablement. Tancà els ulls i es posà les mans al davant del cos per evitar el xoc contra les bardisses i va caure com un ninot.


-2-

En realitat caigué de genolls sobre una superfície totalment diferent de la que esperava, era tova, quina sorpresa. Prengué un grapat de << sorra? >> i automàticament el deixà anar, cremava. Alçà la mirada i aquell panorama que tenia al davant, el va deixar fred, tot i que hi feia una calor sufocant. Aquell desolador paisatge li va fer obrir la boca quasi un pam, davant seu s'estenia un gran desert ple de tota mena d'andròmines, o això semblaven a primera vista. Se'n feia creus, es tractava de vaixells, avions i tota mena de vehicles, immòbils, saturant l'immensitat d'aquell erm de sorra i pols. A l'horitzó va intuir una gran silueta, circumdada per una espessa boira que era massa lluny i tremolava en la distància. Un fort vent de gregal, com el que els antics perseguien per anar a Grècia, l'atiava sense indulgencia. Es posà d'en peus i va mirar la perifèria, tot era igual, es va pessigar el braç. -Ah! -. No, no es tractava d'un mal son. Gumersindo de Villabona romania sol i espantat, sense saber ben bé que fer, sobre la duna més alta que hi havia en molts kilòmetres a la rodona. En aquell instant es va adonar que estava espantat. Es va girar, palpant l'aire, buscava el maleït filament però ja no hi era, no va desistir, havia de sortir d'allà i el seu esforç totalment inútil, va fer que aquell monticle s'esmunyís entre els seus peus i rodolà fins caure bocaterrosa. Al seu costat s'aixecava un vaixell de càrrega grandiós, de color groc brillant però molt rovellat. A proa s'hi podien llegir una sèrie de caràcters xinesos que Gumer no va entendre, com quasi res del que estava passant. Es tractava del "Raifuku Maru" (desaparegut el 23 de Febrer de 1925 mentre navegava per la costa japonesa). El caliu era insuportable i va decidir refugiar-se dins aquell monstre de metall a través d'una petita esquerda que hi havia al casc. Era fosc, només petites escletxes de llum entraven per un costat. Va seure, deixà el sarró que duia penjat en un costat i va començar a plorar.
Va quedar-se adormit, després es va menjar l'entrepà que s'havia preparat per esmorzar, truita de faves com cada dijous i això el reconfortà bastant. Decidí inspeccionar aquell vaixell ajudat d'una torxa improvisada amb un pal i la seva camisa. No hi havia ningú, només caixes i més caixes de fusta. Va obrir unes quantes a l'atzar, totes contenien el mateix a l'interior: màscares xineses, semblaven caps de drac, de fusta noble, amb sanefes variades i de tots colors. Va decidir posar-se'n una verda, així es protegiria del sol. Al cap d'una estona ja estava preparat per aventurar-se en aquella terra desconeguda i misteriosa. Feia una fila del tot extravagant: portava les sabates sense mitjons, els pantalons retallats pels genolls, sense camisa, amb la bossa penjada a l'esquena i aquella màscara que li quedava enormement gran però que feia a la perfecció la seva funció.
Deixà enrere part d'aquell desballestament d'objectes immòbils. Al principi els examinava encuriosit per com havien arribat allà i guardava quelcom que trobava interessant. Un robí vermell i gran com un puny del "Black Rosalie", una caravel·la pirata gairebé descomposta (desapareguda misteriosament a les costes de Noorfolk el 6 de Desembre de 1640), una pistola de bengales, molt gran, pesada i de canó ample del "Martin Mariner", un hidroavió nord-americà (desaparegut el 5 de Desembre de 1945, juntament amb 13 aviadors, als vint minuts d'emprendre el vol) i una pota de cabra d'un buc alemany de tres pals al que li faltava la proa, anomenat "Freya" (desaparegut amb la corresponent tripulació, prop de Cuba, el 4 d'Octubre de 1902). Gumer mirava de desxifrar aquell enigma, però quan més voltes i donava, menys ho entenia. Es preguntava qui donaria de menjar als seus animalets, si el trobarien a faltar, si l'acomiadaria el gerent, el senyor Cascarabiel, que sempre li buscava tres peus al gat, sobretot si es tractava del pobre i educat Gumersindo. Va ser llavors, capficat en les seves cabòries, va sentir un crit, << una veu humana! Per fi! >>.
Seguidament va cobrar un fort cop al cap, bé al cap no, a la màscara de drac que portava encara posada. Se la va treure ràpidament per veure millor qui l'estava picant. << Només faltava això! >>.
La seva sorpresa va ser majúscula en veure un astronauta histèric amb un rem etrusc a la mà, que l'amenaçava mentre no parava de repetir una i altre vegada: - Atkúda vï príbïli?, Atkúda vï príbïli? -.
Curiosament, després de la tensió, molta discussió i finalment la calma tan habitual d'aquell enigmàtic lloc, Gumer s'estranyà que encara no fos de nit. Més tard descobriria que allà mai es feia de nit i els dies eren només de sol. Dos homes perduts, que amb prou feina s'entenien, xerraven en una ombra improvisada, l'un en asturià tancat i l'altre amb un rus estrident i marcial. Era bo no estar sol i era curiós, que llegís la historia del seu company dies abans a "La voz de Asturias", el diari que llambregava cada dia després de dinar i que explicava com havia desaparegut misteriosament la nau russa "Progres U-50" durant uns experiments en òrbita a la terra. Es deia que probablement s'havia desintegrat, però allò no havia passat mai, perquè Viktorenko Ilimitomovich era allà amb ell, en el món dels dies eterns. La densa barba pèl-roja delatava, que hi portava més d'una setmana, espantat, sol i a l'aguait, fins que un dia, va aparèixer el monstre del desert, una bèstia que s'arrossegava per aquell infern i sens dubte li donaria explicacions, encara que fos a cops de pal. Viktorenko, Víktor pels amics, no reia des de feia molt de temps i per celebrar-ho va treure una ampolla de vodka que havia amagat a la seva nau, Gumer ho acompanyà de formatge blau i reinetes .
Es van posar en marxa unes hores després. Estaven d'acord. Rumb al nord, en direcció als singulars caminets que Gumer havia vist des de aquella duna gegantina. Recordava aquells grup de camins, com tentacles que sortien de la broma llunyana. Naixien en el centre d'aquella massa i s'endinsaven com serps cap el desert. La xafogor enutjant feia que caminessin lentament. Així continuarien durant dies i dies, a l'abisme de sorra i
vent que a estones bramava, xiulava i no tenien més remei que refugiar-se on podien, alternant la guàrdia doncs aquell lloc els feia por. Precisament en una d'aquestes parades, es van separar per explorar el territori i quasi es perden, així que decidiren no tornar-se a separar, sota cap concepte.
Finalment, extasiats, van arribar al seu destí, amb la pell cremada i els llavis tallats. Tal com Gumer havia promès, un d'aquells caminets va apareixer. No era un camí sinó una via de tren, i al seu costat hi havia una petita vagoneta, mig enterrada a la sorra. << Ja tenim transport! >>, va pensar Gumer emocionat, mentre animava al seu amic perquè l'ajudes a extreure-la. Era petita però amb suficient espai per dos persones, amb una gran palanca que l'entravessava longitudinalment i un eix al centre amb una molla rubinada. Entre els dos van decidir posar-la al seu lloc. -Amb una mica de sort encara funcionarà! -. Va dir Gumer entusiasmat i la varen aixecar plegats de terra. Va ser difícil, sobretot pel més petit, que tot i que la sostenia amb les dos mans, els braços li tremolaven i la tremolor es va escampar pel seu cos. Això va produir un atac de riure a Víktor i la vagoneta es decantà perillosament, quasi perd l'equilibri, sort que el rus era fornit i la va redreçar sobre els rails, encaixant-la perfectament.
Es posaren en moviment amb ritmes descompassats, al principi, tanmateix al cap d'una estona anaven perfectament sincronitzats i xiulaven plegats la cançó: "El pont sobre el riu Kwai". Lliscaven per la via i cada cop eren més a prop d'aquella broma que Gumer recordava, aquella calitja concentrada què cada vegada era més contundent i augmentava. No, allà res no era el que semblava, i aquella muralla impressionant se'ls tirava al damunt. Tenien previst arribar de nit com a factor sorpresa, però allà mai es feia de nit. Van observar la muralla de prop, era de metall i estava realment calenta. S'enlairava trenta metres, era uniforme, totalment llisa i no presentava cap porta ni obertura a la vista. Decidiren rodejar-la, després de dormir una bona estona. Es van adonar que cada cert període de temps s'obrien, com si fossin parpelles, unes finestres rodones que escopien un fum blanc immaculat, restaven obertes un moment i es tornaven a tancar. Sempre era igual, s'obrien a l'atzar en llocs que no podien determinar. Gumer ho va rumiar i va donar-li voltes i més voltes, se li va encendre la bombeta i va dir: -Eureka!! -. Acte seguit s'allunyà d'allà com si hagués vist al dimoni i es va dirigir cap un camió de bombers que pertanyia a la ciutat de Toronto, era vermell llampant i blanc. Estirà una de les mànegues del rodet que hi havia al seu darrera, fins que va sortir tota. Lligà un dels seus extrems a la pota de cabra que tenia dins la bossa.
Va seure amb les cames creuades com un indi esperant el seu moment i no va passar gaire temps fins que veié el seu objectiu a la dreta. A uns cinc metres de terra es va tornar a obrir un forat i sense dubtar-ho, llençà la baluerna contra el mur, va fallar. L'eufòria va prendre el lloc a la precisió. Ho va tornar a intentar i aquesta vegada la barra va quedar posta al centre, impedint que la comporta es tanqués. Gumer tirà pel dret, era més petit i allò s`havia d'assegurar millor. Va arribar al capdamunt extasiat i amb les plantes de les sabates pràcticament socarrimades. S'adonà que no era una finestra, es tractava en realitat, d'un cilindre que feia baixada, pel que sortia aire fred meravellós. Posteriorment va estrènyer bé el nus, va mirar el seu company que ja pujava a bon ritme i es llançà al buit sense saber on aniria a parar.


-3-

Víktor va caure sobre seu i Gumer va cridar, però l'únic que sortí de la seva boca va ser silenci; hi va tornar però no es va sentir res. Per descobrir si es que era mut o sord, espetegà els seus dits al costat de l'orella per descobrir que tenia el sentit de l'oïda perfectament, però per molt que s'esforcés en cridar ningú dels dos percebia cap so. << Ens hem quedat muts? >>. Estaven sols, allà tampoc no hi havia ningú, només coses i més coses. Centenars d'objectes: una estàtua d'un Buda de setanta metres d'altura, varies mòmies i sarcòfags; cadires de fusta, de pell, tamisades i giratòries; llits victorians de cames entorcillades; un projector que pertanyia als germans Lummiere; motos, cotxes i bicis; arbres de tota mida i condició, s'apilonaven en aquell majestuós jardí, cuidat meticulosament, i al final de tot un edifici de dimensions desmesurades, completament de vidre.
Caminaven lentament, tafanejant mentre l'aire, fresc i frondós, els acariciava la cara. Gumer es va aturar davant un gong mongol que duia el nom: "Khan", gravat a la superfície. Aleshores observà que cada peça duia la pertinent etiqueta i a cadascuna li pertanyia un número diferent. S'havia quedat enrere i quan va voler comunicar el seu descobriment al seu company, un terrabastall en forma de sirena, el deixà mig estabornit.
-Alarma!...Alarma!...Objecte desvirat -. No paraven de repetir, una i altre vegada, els dos robots sentinelles, alts com un sant Pau, que portaven a Víktor emmanillat. Només tenien una cama que no arribava a tocar a terra, donava la sensació que flotessin. El cos metal·lífer levitava, amb dos braços al costat que tenien pinces com a mans i a sobre, un cap llargarut amb només un ull vermell, que pampalluguejava intermitentment. Abans que Gumer pogués reaccionar, els dos guardes i el seu presoner, desapareixien per una entrada que ara ja es tancava. Va córrer amb totes les forces que li quedaven, l'espai no era molt llarg però aquella porta es replegava ràpidament cap un costat. Va fer un salt i rodolà fregant-la amb l'esquena quan es zelava al seu pas, li va anar d'un pel. Una vegada dins, mirà de fit a fit i caminà amunt i avall buscant al seu amic. Allò no tenia ni cap ni peus, els passadissos es perdien en direccions absurdes, es confonien, tot semblava igual, i sense trobar a Víktor per enlloc. Hi havia infinitat d'habitacions sense cap mena d'ornament, només petites urnes, cotícules de cristall amb més objectes al seu interior. A la primera sala hi havia: una pipa, un casc víking, un exprimidor de taronges, una aspiradora, trenta gossos, vuit mamuts, deu rinoceronts, sis pigmeus, quatre submarinistes i una dona que feia mitja compulsivament. Insonoritzats, tots classificats amb aquells números. Va estar donant voltes dies i més dies sense trobar cap rastre, mort de fam, fins que una tarda, es trobà de cara amb l'objecte número "46700488948151623429467". Es tractava d'un "Guillot-xe", amb caixa d'Angora i motius de plata. El rellotge de butxaca que el seu avi li havia regalat justament, el dia que feia catorze anys. L'avi Alfonso, Fonso, com li deien des de petit, era com una enciclopèdia oberta, sabia un niu i mai s'equivocava. Tenia un sisè sentit, tant era així, que va saber fins i tot, quan es moriria. Aleshores va saber el que ja sabia; ara entenia on anaven a parar els mitjons sense parella que li desapareixen a la rentadora. Ell tenia la teoria, que amb la centrifugació, es creava un forat negre que tot s'ho empassava.
No anava desencaminat, però la maquinària d'aquell lloc era més sinistre i malvada, i els seus secrets mai havien estat en mans de ningú.
Estava esgotat, feia massa que no dormia i les parpelles se li tancaven involuntàriament, així que es va dormir com una rabassa.


-4-

Un soroll cada vegada més intens, va desvetllar a Gumer del seu son. S'entaforà veloç en un angle mort de la cambra perquè ningú el clisses. Un robot més petit que els altres, empenyia un carretó. El va seguir guardant una distància prudent. De tant en tant, aquella màquina electrònica feia una parada, i executava automàticament la mateixa operació: obria una d'aquelles vitrines amb una clau rodona que duia al coll i agafava el seu contingut. Finalment, cansat de perseguir-lo per tot arreu, l'androide es va aturar davant un ascensor i deixà el carro al seu davant. Amb precaució, després que marxés l'autòmat, es va introduir al seu interior. Sort que era petit i va poguer tancar la comporta superior, sense fer soroll pensava: << Ocasió i temptació, són la mateixa cançó >>.
Es van obrir les portes de l'elevador. Una mà en forma de tenalles introduí el carro a l'interior, va prémer un dels molts botons que hi havia en una paret lateral i van començar a pujar a sotragades. Gumer va notar una destravada més forta que les anteriors i va comprendre que s'havien aturat. Va sentir com les portes s'obrien i com el desplaçaven fins que va quedar quiet. Obrí una mica la tapa i veié una gran estança. Sortí amb cautela i s'amagà darrera unes cortines vermelles de vellut. Per un costat, va poder veure amb més detall, l'exorbitant habitació, molt barroca pel seu gust, com tot el que havia vist fins al moment. Havia perdut el sentit dels temps,tot li semblava una eternitat. En veure la paret que tenia a l'esquerra, li va agafar un esglai, penjaven una sèrie de caps humans a tall de trofeu. << Déu meu! Això passa de mida! >>. Al final d'un llarg passadís, algú fumava d'esquena. Només li veia una mà arrugada que duia un anell de diamants a cada dit. Romania assegut en un tron fastuós d'or massís, digne d'un rei. Era al costat d'un home molt jove, dissecat dins una armadura platejada, amb la deessa Atenea esculpida al pit, a lloms d'un cavall de Tessàlia. També hi havia una llar de foc de marbre, negre, com la nit que Gumer tant enyorava, amb una gran foguera que espurnejava fàtuament. Allò li va produir certa repugnància, però va esperar pacient fins que aquell homenet de pell estriada i tons liles es va aixecar, pausadament. Portava un bastó, l'ajudava amb la paràlisi que l'obligava a arrossegar la cama dreta. Els moviments eren pausats, Gumer va aguantar la respiració quan el va notar a prop. Aquell engendrament va acostar el carro que el robot li havia portat fins davant del foc i començà
a llençar-hi tot el que hi havia dins. Primer una harmònica diatònica de deu cel·les, acompanyant-ho d'una sinistre rialla. Després una flauta travessera d'alpaca i una altre cop reia com un possés. Així va seguir, tirant uns jocs de castanyoles espanyoles, pues de contrabaix, una corneta de dos vàlvules, moltes partitures i un "Stradivarius", fins que, de cop i volta, el riure es transformà en irritació. Ara, aquell home escarransit bullia de ràbia mentre remenava l'interior del carro. Semblava trastornat.
-On és?... On és?.....maleïts robots!, els fregiré a tots! -. Va dir el vell emprenyat com una abella.
-Busques això? -. Gumer tornava a parlar, per alguna raó havia recuperat la veu i sense saber ben bé perquè, s'estava enfrontant a aquell sinistre personatge. A la mà sostenia una trompeta daurada, l'havia agafat mentre estava amagat al carro.
-Es pot saber que hi fas aquí?... On és el teu número?... Com has entrat?... Moriràs per la teva ofensa! -.
Treia foc pels queixals i fum per les orelles mentre l'amenaçava amb el seu bastó, que en realitat era una espasa camuflada.
-Perquè cremes instruments? -. Va dir-li Gumer mentre l'apuntava amb la pistola de bengales que encara duia a la bossa. -Respon o tastaràs de la teva medicina! -. Sense voler l'arma se li va disparar i al contrari del que es podia esperar, el vell obrí la boca i s'empassà la bengala.
-Ja,ja,ja!!! -. Aquell personatge reia excitat i fora de si. Un objecte perdut li estava demanant explicacions i a més a més el disparava. Va pensar que ja n'hi havia prou.
-Guàrdies!! Guàrdies!!! Acabeu amb aquest producte fugitiu -.
Gumer agafà la trompeta amb les dues mans, amb força, i començà a tocar-la instintivament. Primer pistó, aconseguint afinació. Feia molt de temps que havia deixat d'anar a les classes del senyor Bertran, que sempre li deia:
-Gumersindo ja cal que la setmana vinent, t'hi escarrassis més o li diré a la teva mare que no fas els deures! I que toques de mala gana! -. A Gumer li agradava més anar amb bicicleta, anar a robar peres a l'hort de l'Eustaquio o anar a les basses de "Casariego" per fer-hi un bany amb el seu amic Rafael. Mai hauria imaginat, que trobaria a faltar els consells del seu mestre. Tot i que feia molt que no la tocava, va esprémer el segon pistó i després el tercer, mentre els seus llavis vibraven amb força contra el broquet, impel·lint l'aire a borbolls. El so era tant alt i tant agut, que una vaixella que hi havia a prop, s'esmicolà en centenars d'encenalls cristal·lins de bohèmia. L'home del seu davant es posà les mans a les orelles per evitar aquella tràgica melodia, però era inútil. L'ancià li suplicava que no la toques, però quan més li demanava, ell més bufava, fins que el vell es va començar a desfer com la mozzarella. Una força interior l'animava a continuar bufant i així va continuar durant hores, hores i més hores. Tot tremolava i mica en mica, els objectes s'anaven desempedregant. Primer l'estança on era, juntament amb tot el que hi havia. Després l'edifici sencer, el jardí i així successivament. Li van passar per davant milers d'artefactes, vehicles, animals i persones. Gumer volava en un tornado, flotava i seguia insuflant. L'harmonia era més que perfecte. Havia esperat més de vint anys, però ara, el "What a Wonderful World", semblava tocat pel mateix Louis Armstrong. Quan ja no quedava res ni ningú, el petit Gumersindo de Villabona, va començar a inflar-se, cada vegada més i finalment va esclatar com una bombolla de sabó.

-5-

Va adonar-se'n que tot havia acabat on havia començat, en aquell prat misteriós que tant trobava a faltar. Va saltar d'alegria i va mirar el seu rellotge, tornava a funcionar, marcava les vuit en punt. Amb la trompeta a la mà va córrer cap a casa seva.
Allà l'esperava Víktor, llegint el diari atapeït de noticies que explicaven, com havien aparegut arreu del món persones i objectes, que un dia per art de màgia, van evaporar-se de la capa de la terra.
Era un dia feliç, de retrobades i molta il·lusió, però Gumer simplement deixà el robí, més gran que mai havia donat Madagascar, sobre la taula. Va seure al costat del seu amic i es van abraçar. Havia entès que la vida, malgrat que ens doni sofriments, es per viure-la intensament. Van parlar, van veure, van menjar i van cantar. Fins que a la fi, es va fer de nit.


FI.