Tiamat

"−I si ara l'arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders?".
( Plató: el mite de la caverna, llibre VIIè de la República.)



-ARLTUNGA-


El món s'havia tornat boig, la guerra era per tot arreu i les noticies semblaven dir cada dia el mateix, calamitats i desgracies. Va demanar una cervesa mentre encenia un altre cigarret sense filtre. L'imminent pujada de les temperatures, quaranta-vuit graus a l'ombra, era insòlit pel mes de Febrer. La calor havia arribat sobtadament aquella setmana i això feia que aquests dies no hi hagués gens de feina. Alice Springs, al bell mig del continent australià, era l'únic refugi en mil kilòmetres a la rodona, punt de partida i aprovisionament de milers de turistes benestants que es volien internar al gran desert, però feia dies que no treballava. Les mosques el rondaven constantment quan un home esquifit i prim se li acostà pel darrera, sigil·losament.

-Senyor White? - Digué, traient-se el barret.
L'altre, va assentir amb el cap mentre es donaven la mà.
-Robert White, en que puc servir-lo?...però segui sisplau!
-Gràcies. - Murmurà l'homenet recolzant-se a la cadira. -Em dic Daniel van den Broek -hi hagué una pausa eloqüent -m'han donat molt bones referències de vostè, diuen que es el millor en la seva feina -. Va fer una altre pausa i es tragué les ulleres rodones per netejar-les meticulosament.
-M'agrada la meva feina. - va fer un somriure i un glop directament de l'ampolla. -Però com haurà vist, el temps no acompanya i a més a més, es preveuen fortes tem-pestes... Potser demà.....
-Avui -el tallà l'holandès. -Hauríem de sortir aquesta mateixa tarda!
-Que s'ha begut l'enteniment? És molt perillós!
-No es preocupi per nosaltres senyor White, soms persones experimentades i no ens podem permetre el luxe de perdre més temps. Pertanyem a una empresa molt seriosa i responsable que està disposada a pagar... Potser podria aconseguir que sortís als crèdits del documental.
-Documental?
-Sobre el Kata Tjunga i la preciosa Ayers Rock, que li sembla?
-Tres mil dòlars! - li contestà Robert desprès de rumiar-ho. -Em sembla que amb el desert no s'hi juga senyor van den Broek.
-Cinc mil! Si sortim aquesta mateixa tarda - replicà, mentre es tornava a posar les ulleres. -I n'hi donaré mil més si no fa preguntes.


Robert White era sens dubte, el millor guia de la zona. No les tenia totes, allò li feia mal efecte i pensava que tot havia anat massa ràpid. Normalment les excursions es programaven amb molta més anticipació i era ell, el que decidia quan sortir i on anar. Havia sortit de Pittsburgh als vint anys per viatjar arreu del món i per alguna raó, aquell racó el captivaria. Va decidir en qüestió de segons, que era un bon lloc per fer-hi una parada i així ho continuava pensant desprès de vuit anys. Karuhé Yimidhirr, en tenia part de la culpa, li havia ensenyat l' idioma secret dels aborígens i aquell mon el mera-vellà. Li explicava que els esperits havien emergit de la terra i baixat del cel, per es-culpir les roques, els rius, les muntanyes, els boscos i el gran desert sagrat. Deia que la realitat és un somni, que tot plegat forma part d'una gran il·lusió i el que veiem, no sempre es veritat. Mica en mica s'havia anat interessant pel problema indígena, la ex-tinció imparable de pobles aborígens autòctons que ho havien perdut tot a mans de l'home blanc. El seu somni era ajudar-los i tenia experiència organitzant, els seus anys al Moma de Nova York ho corroboraven. Demanava un pla d'acció al govern Australia, per dirigir un projecte innovador però mai li concedien. Insistia i s'aferrava a la seva idea, sabia que sense constància no s'aconsegueix res i la perseverança era innata en la seva persona. Molts el miraven de d'alt a baix però inspirava confiança al governador Sniffer, laborista i rival de l'actual president Maezier, que dirigia el país de moment, dominant com podia la immediata postguerra, però el seu lideratge prenia d'un fil i tot-hom sabia que liberals perdrien. Ben Sniffer, era el candidat favorit en les pròximes eleccions. Tenia moltes possibilitats de guanyar gràcies als consells que Robert li do-nava. Els beneficis turístics dels darrers anys havien estat excepcionals i això l'havia convertit en poc temps, en un personatge solvent, popular i amb molta influència.
Robert White tenia un dilema i forçosament havia d'escollir. No era segur sortir al capvespre i arribar de nit, però estava arruïnat i amb el seu ritme de vida, << els diners volen ràpid >>, va pensar. Aquella era una oportunitat que no podia desaprofitar, tot plegat semblava un bestiesa, però no havia de patir, coneixia aquell territori com el palmell de la seva mà.
Sortirien d'Arltunga, el primer assentament on, els colons que van acompanyar a l'explorador Sir John McDouall Stuart van tenir la fortuna de trobar or. Era la primera expedició que es feia al centre d'aquell bast territori, el centre vermell l'anomenaven, un lloc oblidat i remot.
Vesprejava, el vent bufava amb força i estaven a punt d'emprendre la marxa. Robert, va pensar que ningú en els seus justos, pagaria aquella suma exorbitant per fer una excursió tant absurda, així que demanà els diners per avançat a l'home camacurt, amb ulleres rodones i bigotet retallat i que era l'únic de tot el grup que parlava el seu idioma. Aquest es va posar la mà a la butxaca de la seva jaqueta de pell negre, en va extreure una cartera i li donà tres bitllets nous de trinca.

-La resta quan arribem! -Afegí amb accent marcat.









-ULURU-



El gran mantell de roig encès, s'estenia formant una gran catifa de matolls i bardisses sobre el sorramoll encara calent. Lentament tot es fonia amb la foscor i els pocs arbres que hi havia, dibuixaven figures que desapareixen al pas de la lluna, que aquella nit era especialment plena.
Feia tres hores que havien deixat enrere Kings Cannyon quan el quatre per quatre es va aturar a Sunset View, un parador natural de gran bellesa i que oferia una vista privilegiada de la totalitat del parc nacional del poble dels "Anangu".

-A partir d'aquí haurem d'avançar a peu, soms a territori sagrat pels aborígens. -ordenà Robert, assegut al seient del copilot. A la seva esquerra es perfilava el mont Connor, dos icebergs gegants sobre un mar de sorra i just al seu davant, a uns tres kilòmetres, Ayers Rock, una prominència allargada, totalment rodona i majestuosa. Karuhé l'anomenava Uluru, la gran roca sagrada.
-Els recomano que muntin les tendes - va continuar mentre el conductor anava tra-duint les seves paraules - i descansin, demà quan es faci de dia... -No va acabar la frase què va sentir un cop fort i penetrant al clatell. La culata d'una pistola, va fer que perdés el coneixement de manera immediata.

Els cinc homes van caminar prop de dues hores vorejant el cingle fins arribar al cim d'aquella muntanya ovalada i perillosament lliscant, de quatre cents metres d'altura i nou kilòmetres i mig de diàmetre. N'hi havia dos que seguien fil per randa les instrucci-ons d'un tercer que tenia un quadern a la mà. El primer descrivia una sèrie de línees al terra amb un punxó, directament sobre el ressalt de la roca i de tant en tant dibuixava un cercle. Llavors el seu company hi posava uns explosius proveïts d'una metxa. Quan tot va estar a punt el més petit de tots, que s'ho mirava des de un extrem, va donar l'ordre. La pedra va esclatar, una explosió ressonant va il·luminar el crepuscle.. El que hi havia més a prop del forat, es va apropar a l'orifici que encara fumejava i digué:

-Senyor, puc veure les escales! - Va assegurar mentre mirava cap avall bocabadat -es perden a les profunditats.
-Hanz, Eric, Gustav!... Espereu aquí i vigileu que ningú s'acosti - ordenà al que estava al marge del forat i als dos homes que tenia al costat. -Tu Rudolf m'acompanyaràs. No hi ha temps a perdre, el Führer espera resultats.

-A les ordres senyor!





El tinent Rudolf Hess i el comandant en cap de la S.S, Heinrich Luitpold Himmler, baixaven per una escala de cargol excepcional. Estreta, amb ornaments esculpits ma-gistralment, fixats profundament al marbre blanc, llavorada per artistes refinats que en temps llunyans havien tallat escenes que cap dels dos homes reconeixia. Havien estat enviats a una missió desesperada per una societat secreta nazi d'ocultistes perillosos i delerosos de poder, dirigida personalment per Adolf Hitler. El seu objectiu era canviar els esdeveniments mundials d'una vegada, desprès de cinc anys de guerra.
Van estar quasi una hora baixant graons, il·luminats únicament per la claror d'una llàntia fins arribar al més profund de la cova. Davant seu hi havia una petita cambra, humida, plena de teranyines i al capdavall s'aixecava un petit altar amb un cilindre d'ivori, encaixat verticalment al damunt. Himmler l'agafà i n'extragué el seu contingut.

-No m'ho puc creure! -va fer amb la cara desencaixada per l'emoció. -Tinc a les mans l'arma més gran que mai ha conegut la humanitat. Rudolf! amb aquests manuscrits el món serà nostre!

No gaire lluny d'allà, els motors d'un avió van trencar el silenci. Tres soldats esperaven impacients l'arribada dels altres. Una vegada eren tots a bord, van enlairar-se en direcció al punt de trobada.



-DAE MINIUM-



La flor i la nata de la societat berlinesa, aristòcrates i militars d'alta graduació s'eixamenaren, durant la nit, a les entranyes del misteriós castell de Wewelsburg. S'aixecava monumental sobre un turó. Tres torres fortificades rodones, abraçaven una gran edificació en forma d'ela i taulada de punxa. Un gran conjunt de pedres i teules blaves d
e ceràmica. En realitat es tractava de la seu de la Shuttz Staffel o S.S, l'amagatall perfecte per tramar el destí de la humanitat. Al seu interior, es protegien en silenci, els secrets més obscurs del III Reich. Reconstruït al 1934 i planificat per arqui-tectes geomàntics que seguien instruccions de llibres que la humanitat mai ha conegut.
Durant tota la jornada, una vintena de científics i erudits havien inspeccionat la fabu-losa troballa de "her" Himmler, quatre pergamins que semblaven nous tot i que es re-muntaven als primers albors de la civilització. Els va entusiasmar el seu contingut, era molt més del que s'esperaven. Al principi els va costar traduir els caràcters i no enteni-en res. Va ser el doctor Klaus von Koldehoff, paleògraf retirat, especialista en antiguitats i literatura deteriorada pel pas del temps, que va resoldre l'enigma. La troballa fou casual però ell insistia als seus col·legues que l'experiència era important en aquells casos. Va descobrir que el text, el formaven els quatre fragments posats l'un al costat de l'altre, de manera estratègica. Junts formaven un text general anomenat: "Dae Mi-nium Azif", que ho va traduir com "la veu del dimoni".

Es tractava d'una mena de pacte ancestral entre una raça d'homes ja desapareguda i una colla de dimonis i esperits del mal que van atorgar a l'home, els secrets de la creació i el poder més absolut. Una sèrie de macabres receptes que descrivien com crear monstres i bèsties fantàstiques. Ningú en aquella sala podia creure possible pro-crear un animal mitològic.
S'hi podien llegir tota mena de sortilegis escrits amb minúscules lletres de sang, per-fectes miniatures sobre papir, que professaven l'elaboració de tot tipus de criatures ma-lignes.
Amb l'ajuda d'una lent biconvexa muntada sobre un suport circular, el doctor von Koldehoff va traduir el següents encanteris: Basilisc, Centaure, Griu, Hidra, Drac, Hi-pogrif, Leviatan, Sirena, Unicorn, Yocai i molts altres en una sola tarda.

Hores abans que la cerimònia comences, Robert White sortia d'un petit aeroport a la regió de Westfalia. Després de desmaiar-se a les antípodes del món, es va treure les mordaces gràcies a una navalla Suïssa que sempre portava a sobre i molta perícia. Va caminar sense saber que havia passat i de cop va quedar sorprès per una explosió al cim de la muntanya sagrada. Quan va arribar al camp base, al cap d'una bona estona de caminar, es va adonar que al poblat tothom era mort. Karuhé i la resta d'illencs ha-vien estat assassinats a sang freda, els havien tallat el coll i no quedava cap supervi-vent. Aquella nit era la festa del "Honni-Khié" i tots els aborígens es reunien. Una ve-gada a l'any, celebraven la seva comunió amb "Biame", el gran esperit i partien lluny del seu fogall. Uns quants es van quedar per vetllar el que havia de ser, si així ho volien els deus, en el seu parc i la seva llar.
Robert va pensar de pressa, com sempre. Havia de demanar ajuda i es dirigí cap a l'avioneta del parc. Feia ben poc que l'havien comprat pel transport de turistes. Va en-trar i va buscar la ràdio per demanar ajuda. Quan mirava de comunicar-se, s'adonà que tres homes armats s'acostaven molt de pressa en direcció a l'aparell. Desesperat va amagar-se dins un compartiment al terra. Va entrar d'una revolada, va caure de quatre grapes i avançà per l'estret corredor ple a vessar de cables elèctrics. Amb prous feines hi cabia, era alt i corpulent, no obstant feia l'impossible per moure's quan se li endormiscaven les cames o els braços. Durant el viatge no va dormir ni un minut, tot trontollava i patia fred.
L'avió va aterrar. Robert es va quedar immòbil a la seva lloriguera, escoltant molt re-bombori i memoritzant algunes paraules que aquells homes no paraven de cridar. Sospitava que s'ordia quelcom sinistre, tothom estava molt nerviós. Passada una es-tona es va fer un silenci sepulcral i va ser llavors quan va aprofitar per sortir. Va mirar per la finestreta de l'avió i va quedar corprès. En realitat era dins d'un altre avió molt més gran, un bombarder alemany replet de militars. Va decidir seure més còmodament a la part posterior, preocupat per on l'enviava aquesta vegada el seu destí i va esperar que l'aparell aterrés definitivament.
Ho va fer en un petit aeroport privat al nord d'alemanya, força prop del castell, però ell no ho sabia. Va sortir cautelosament, avançant cap a la sortida amb mil ulls a la cara. Un guarda solitari i mig adormit, era tota la vigilància que hi havia. El soldat no es va adonar de res fins que un roc, de dimensions considerables, s'estavellà contra el seu cap. Furient, es va posar l'uniforme del jove inconscient i després l'arrossegà pels peus fins un petit soterrani. Es trobava en un paratge solitari i reclòs amb un prat verd en-travessat per una carretera comarcal que vorejava un rierol.
Una senyal de circulació informava sobre varis destins però Robert White només podia prendre una direcció. Va tornar a inspeccionar aquell lloc minuciosament. Va començar per la cantina i aprofità per menjar-se les viandes enllaunades de l'exèrcit alemany. També hi va trobar una moto amb sidecar aparcada en un garatge amb el dipòsit ple de gasolina a vessar. L'engegà a la segona i posà rumb a l'única referència que li sonava remotament pel que havia pogut escoltar al seu amagatall, aniria cap a Wewelsburg.

Robert va desempallegar-se de la moto, quan el sol s'apropava a la posta i es va acostar, caminant tranquil·lament com qui no sap la cosa, fins l'exterior del castell. No sabia gens d'alemany però no era un problema, va pensar, només calia mantenir la boca tancada.
No paraven d'arribar cotxes luxosos, tots negres i flamants, vehicles oficials amb banderetes i molta protecció al seu voltant, que anaven en la seva mateixa direcció. Aquella fortalesa era molt ben vigilada. Els soldats rasos no hi tenien cabuda i aquell uniforme era tot el que tenia. Hi havia d'entrar com fos car estava massa encuriosit per fugir, ara que ho podia fer. La providència l'havia portat fins aquí per alguna raó i havia d'esbrinar que carai estava passant. Va continuar caminant amb el cap cot i molta dis-creció fins darrera uns arbustos i va esperar pacientment el seu moment.
Quan es va fer de nit, no hi quedava ningú, tot aquell trànsit humà havia desaparegut i semblava tot tranquil. S'atansà cap a un mur que donava accés a un pati interior. Va córrer camp a traves per agafar embranzida i escalà la tàpia sense ser vist. Després es posà un mocador envoltant-se la ma i va trencar d'un cop sec, el vidre d'una finestra. Una vegada dins es va quedar immòbil, escoltant amb atenció. Quan es va sentir segur, va sortir d'aquell celler per l'única porta que hi havia.





-VALHALLA-



Una munió de gent romania asseguda en una graderia grandiosa, glamourosament decorada amb tot de banderes negres i vermelles amb serps que s'enfilaven per dues esses gegants. La grada, tenia tot de taules i cadires, distribuïdes per fileres i tot plegat circumdava la GruppenführerSaal, una sala circular amb dotze columnes i una roda solar d'aspecte rúnic, amb dotze llamps al terra, que tots junts formaven la repudiada i temuda esvàstica. El centre de la sala, l'ocupava una marmita de ferro massís d'uns vuit metres d'altura, amb una escala que donava accés a la part superior, on hi havia un home d'uniforme, amb mascara i guants, que amb un pal remenava constantment el seu interior. L'ambient estava carregat, corria el vi, la teca i els bons cigars. Una reunió secreta i hermètica, misteriosa i enigmàtica, només apta, per les més altes personalitats de l'imperi. El xivarri anava en augment fins que l' il·luminació d'aquella estança va decaure. Acte seguit un orgue va començar a tocar el "Horst Wessel Lied", l'himne del partit nacionalsocialista i tots es van posar d'en peus.
Aleshores, un home obès, que portava una túnica negre amb una calavera blanca al pit i un bastó a la mà, es va ajustar un monocle i després va donar la benvinguda a tots els presents amb veu de tenor.


-Bona nit senyors i senyores, el Führer els dona la benvinguda! - Va fer saludant amb el braç i tothom l'imità -M'ha demanat que l'excusi en aquesta nit màgica doncs li ha estat impossible estar aquí amb tots nosaltres -va explicar mentre l'aglomeració de gent, que suava i no havia parat de veure i menjar en cap moment, es lamentava que el seu cap d'estat no els acompanyes.
-Aquesta nit el món, presenciarà un miracle! -Va continuar -Un miracle que nomes nosaltres podem fer realitat! Dominarem al món i la humanitat s'agenollarà demanant la nostra autoritat superior i purificada pels déus del Valhalla! Herois del paradís que van morir a la batalla, vessant la sang de la nostra sang! -Afegí aixecant les mans mentre la purrialla feixista cridava excitada. -Avui és un dia que mai s'oblidarà! La guerra arribarà aviat a la seva fi. -va profetitzar mirant al seu públic amb els ulls ben oberts.
-Aquest és el dia de la resurrecció! I aquesta gesta serà recordada d'ara endavant, pels segles dels segles. Senyors i senyores, avui, aquesta nit, crearem part de la nostra mitologia perduda. Avui donarem vida a la deessa Tiamat! dels babilonics, a l'Apohis! dels faraons, despertarem al drac de dracs! -Replicà cada vegada més encès
-El drac i senyor absolut dels oceans! Comandant de les ordes del caos i la destruc-ció. -Atacà agitat quasi bé cridant - Que comenci l'espectacle!

Tothom va aplaudir entusiasmat i no sabien ben bé perquè. Els havien promès es-pectacle, i espectacle tindrien. Llavors les llums es van apagar totalment, deixant tot-hom a les enfosques per uns instants i va tornar l'aldarull. Mica en mica es van en-cendre tot de ciris que hi havia per tot arreu. La música seguia braolant, sonava una peça de Wagner, les "Valquíries", mentre tothom encuriosit xafardejava mirant al seu voltant, fins que l'amfitrió va tornar a parlar.

En aquesta casso
la s'hi ha vessat la sang de dos-cents jueus - va assegurar aquell porc fastigós -i ara mateix anirem afegint els ingredients que hi falten per fer el somni realitat. Que vagin passant!

Aquella trepa malvada ho passava d'allò més bé amb la parafernàlia que tant els agradava. Un darrera l'altre, anaven surtin soldats d'unes portes laterals molt ben amagades. Duien una safata cadascun amb la matèria que dictava l'home gras. Primer la grassa de sis vaques de la Índia, després vuit caps d'infants acabats de néixer i així successivament van anar llençant tot de coses estrambòtiques: la saliva de seixanta-sis tapirs, sis trompes d'ivori d'elefant africà, sis pandes i vint quilos de terra de sacra al final.
El contingut de la marmita, començà a bullir i en aquell moment de màxima atenció, van treure del darrera d'una mampara, una nena que no tindria més de vuit anys. Em-manillada a una estructura en forma de "X". Anava totalment despullada i amb clars símptomes d'estar drogada.

-Ha arribat el moment de la veritat! -exclamà aquella bola de greix -Primer de tot la sang d'una verge!

Un home encaputxat va fer acte de presència i tots el van aplaudir. Aquest, fidel al seu amo, va seguir les seves ordres fil per randa.
Primer va fer una incisió al coll d'aquella nina de rinxols vermells, amb un burí i la sang sortí a borbolls, però ella ja no sentia res, el seu cos tremolava lleugerament i es va fer pipí. Després, l'home de la màscara va començar a esquarterar-la sense escrú-pols, membre a membre, amb un ganivet ample i ben esmolat. Hi va haver un silenci sepulcral mentre va durar la feina i després tothom el va aplaudir entre crits i ovacions.

Des de una petita claraboia que hi havia al sostre, Robert White, passava totalment desapercebut. S'ho mirava tot des de les altures, quiet i envaït per la visió de la nena espedaçada. Als seus ulls es reflectia una expressió d'angúnia.
Havia aconseguit arribar al capdamunt del castell sense problemes. Va anar del celler a la cuina i es va tornar a canviar de roba, aquesta vegada aniria de cambrer. Així que va agafar una ampolla de xampany i es dirigí cap on anava tothom, seguint la corrent. En veure que li seria totalment impossible entrar a la gran sala del castell va determinar que el millor seria, anar a la part superior, era més aïllat i va pensar que tindria una bona perspectiva per observar el que s'estava maquinant. L'única porta per la que podia pujar era protegida per un vigilant, no era a prop seu però no podia passar per davant del sentinella com si res. Va anar donant voltes, esquivant tothom que trobava, llescant-se el cervell, buscant una solució fins que la sort es posà del seu costat. Per uns moments va marxar la llum i ho aprofità creuant taciturn la penombra per agafar després, el camí de la porta sense fer el més mínim soroll. La resta va ser bufar i fer ampolles.
Restava petrificat, en estat de xoc. Era deplorable, Robert no esperava aquella car-nisseria, sabia de que eren capaços els nazis però mai hagués imaginat tanta crueltat. Volia aturar-ho però no hi podia fer res, era massa tard.

-I ara l'últim ingredient i més important! -Jutjà el líder d'aquella colla d'energúmens amb un petit tros de carn entre les mans -El clítoris d'una verge!

Va llençar-lo amb força des on era. En tocar la poció, tota l'argamassa que ja bullia, va començar a fer bombolles espesses que anaven rebentant. Una pestilència repulsi-va s'apoderà de l'ambient i la marmita va començar a tremolar cada vegada més in-tensament.
Van entrar a la sala una dotzena de soldats en fila per ocupar posicions estratègiques. Es van posar al costat d'unes palanques que activaven una gàbia d'acer, que havia d'empresonar el monstre si hi havia cap problema. Ho tenien tot preparat, fins l'últim detall. La seguretat havia de ser el primer i cada home tenia la seva missió.
De sobte va començar a sortir un fum molt dens i verd de l'interior del receptacle. Bullia i uns sorolls guturals, que en un principi semblaven llunyans, van anar guanyant estridència. De cop, d'un estrèpit sobtat, l'olla es va precipitar cap al terra, abocant el seu contingut. Aquella aglomeració immunda no era líquida sinó pastosa i feia moltís-sima pudor. El tuf va arribar fins on era Robert, li van venir basques.
Aquella amalgama putrefacte palpitava i s'engreixava sense parar. I del seu interior sortien uns brams desagradables i profunds, cada vegada més terrorífics.
Aquella barreja d'immundícia i maldat, s'anava tibant, s'esberlava per tots costats i de les seves entranyes va sortir una pota amb sis grans urpes, que va desfer el terra d'una esgarrinxada només de tocar-lo, tot i que la pedra era molt sòlida.
La gentada va començar a posar-se dreta, no volien perdre's cap detall; però quan, d'aquella bossa, sortí aquell engendrament van començar a cridar histèricament.

Es tractava d'una bèstia impressionant, de dotze o tretze metres d'alçada. Al contrari del que puguem imaginar, no era gens fabulós però si molt corpulent. Tenia el cos ple d'escames rugoses amb grans de pus; garres protuberants i assassines que no paraven de clavar-se al terra una i altre vegada mentre fuetejava la cua. Sacsejava el cap de dreta a esquerra i viceversa, com si alguna cosa el molestes fins que va parar de cop. Hi va haver un moment de silenci. Ningú entenia que s'esdevenia i uns quants van co-mençar a picar de mans pensant que s'avia acabat la funció.

De sobte, el drac va obrir dues ales d'una tirada, amb tanta força que el soldat que hi havia més a prop seu que va volar, amb tot els ossos del seu cos trencats, contra uns dels mecanismes de seguretat. Una part de la gàbia que havia de caçar la bèstia es va activar. Va caure quedant torta i mal posada. No hi havia res al seu lloc, havien calculat malament la posició i es va posar de manifest que la seguretat no funcionaria.
Un crit potentíssim, va fer que l'home de la túnica, sagnes per tots els orificis del seu cos i caigué defallit. El drac va obrir les parpelles, descobrint-se uns ulls vermells que brillaven amenaçadors. Va girar el coll en un acte reflex cap el darrera i mostrà una filera d'ullals afilats abans de menjar-se un coronel que corria desesperat mirant de fugir. Baladrejava sense parar i tothom es tapava les orelles, però era inútil. Aleshores d'una flamarada va rostir tota la fila del davant i tothom va començar a córrer menys els que van quedar com una brasa. Allò s'havia convertit en un mal son, era un batibull sense ordre ni orquestra. Tot eren espentes i trepitjades mentre el drac anava socarri-mant i devorant tot el que es trobava pel seu davant. Quan no va quedar ningú amb vida en aquella sala, el monstre sanguinari i venjatiu, va enlairar-se com una exhalació, perforant sense problemes la teulada. Robert White, continuava amagat al mateix lloc, sense donar crèdit al que havia vist. El drac li havia passat molt a prop, fregant-li l'avantbraç i part de l'esquena amb la cua. Va ser l'únic en veure'l desaparèixer mentre s'allunyava volant a grans batzegades i es fonia amb l'horitzó.

Tot i que havien passat les hores, les flames eren tan intenses que costaven d'apagar-se, traspassaven les pedres i quan els arcs de fusta superiors quedaven reduïts a cendra, les parets cedien i s'enfonsaven mentre Robert s'ho mirava de lluny.








- GUUGU-



Un sol radiant centellejava sobre un mar totalment en calma només trencada pel remoreig d'un veler de dotze metres d'eslora. El "Guugu" va ser construït expressament pel seu patró, Robert White. Romania a proa, estirat en una hamaca emmordassada entre el pal major i el casc de popa. La seva pell bronzejada delatava que portava dies navegant. La seva esquena, ample i fornida presentava una gran erupció cutània a la part esquerra. Era la marca del diable volador, una infecció crònica que de vegades li bullia insuportablement i li provocava butllofes compactes que mai se'n anaven. El metges deien que no havien vist mai res similar i cap d'ells va trobar mai una solució. El pitjor era quan tocava el canvi de pell, una vegada a l'any aquella pellerofa mudava com ho fan les serps i ja ho havia fet onze vegades. El resultant era una capa seca, plena d'escames i molt dura, fins al punt que la feia servir de protecció al calat de l'embarcació.
Després de la matança va buscar aquells versos satànics per tot arreu. Els va trobar sota el cadàver d'un vell escanyolit que portava una bata blanca. Els va voler trencar amb ràbia però no hi va haver maneres, a la llarga se'n adonaria que eren indestructi-bles. Després fugí cap a Paris on va contactar amb la resistència francesa. Va ser de-finitiu en tasques d'espionatge i va col·laborar en un pla secret, que aquesta vegada si, acabaria amb la guerra d'una vegada, el van anomenar el dia "D". Ell va dirigir perso-nalment un grup de milicians a prop de Normandia. Una vegada acabada la segona guerra mundial va tornar a Australia i per fi va aconseguir dirigir el parc nacional, el va anomenar Uluru en honor al seu gran amic Karuhé Yimidhirr i al seu somriure amable i sincer, com pocs n'havia vist. Recordava que sempre li explicava histories i llegendes d'alta càrrega emocional. Entre elles n'hi havia una que el feia pensar particularment. Deia què en una època perduda en el temps, els dimonis van donar al seu poble, en senyal d'amistat, un secret meravellós. En realitat era un engany, un artifici de dimonis mentiders que de ben segur acabaria amb les persones. Els ancestres de Karuhé ho van descobrir i van buscar un lloc prou segur on amagar aquell secret mortal. Finalment el van trobar, la gran muntanya sagrada els protegiria.
Robert recordava aquella nit com si fos avui, no havia oblidat cap detall i la visió es-fereïdora d'aquell monstre el despertava de vegades durant la nit. Era al bell mig de l'oceà pacífic, el més gran de
tots, per una raó. Havia pres una decisió que l'havia portat fins aquí. Sabia que en aquell punt on es trobava, la profunditat era inaccessible. Ales-hores agafà un bloc de ciment que tenia subjecte de la vela major per una cadena. "Ja és ben eixut ", va pensar mentre l'agafava amb les dues mans. Al seu interior hi havia posat els quatre manuscrits. Aquell totxo pesava com un dimoni, mai millor dit, i el va aixecar sobre el seu cap. Acte seguit el llençà amb força a l'aigua i es va desplomar cap les profunditats abismals de l'oceà, cada vegada més a prop de l' infern. Va sentir per primera vegada en molt de temps, com la satisfacció impregnava tot el seu cos.
Robert White, únic supervivent i testimoni dels esdeveniments de Wewelsburg l'any 1944, es va prometre a si mateix, empaitar aquella bèstia fins la fi dels seus dies.

FI.