Un mati, un altre record...

Que si et trobo a faltar? Doncs és clar...
Cada dia trobo un motiu per petit que sigui per pensar en tu. A vegades em dic, mira, ara deu sortir de futbol. O potser és un, avui plou, potser no treballa. Però també un, ara segur que deu estar fent el cafè...
A vegades penso en tu melancolicament i amb certa nostàlgia... Altres no. Hi ha dies i dies, quin remei.
Avui no he pogut evitar pensar en aquell dia...
El primer dia que et vas quedar a dormir a casa... No tinc per paraules per explicar el que va ser despertar-me, obrir els ulls, girar-me i veure’t al meu costat... Quina cara de nen petit feies mentre dormies, em transmeties tanta pau... i tantes coses... Vas obrir els ulls i vas veure que feia estona que t’obserbava. La llum ja feia estona que entrava per les cortines dels vidres del balcó. Em vas preguntar que quina hora era, ja ni ho recordo. Era una mica tard, però t’era igual, estavem molt bé alla. Allunyats de tothom, però al bell punt mig del poble. Sentia com si aquella habitació fós el nostre refugi.
Volies continuar dormint, a mi m’era igual, amb tenir-te al meu costat en tenia prou, allà sense dir res i poden-te observar tranquilament.
Em feies un petó rere l’altre, d’aquells que mai acabaves. I llavors vas preferir seguir dormint, però això si, abraçat a mi. Mentres, crec que fins i tot els llençols ballaven abraçats a nosaltres, acompanyant-nos en un moment tant magic.
T’agradava buscar-me al mati, mig amagat entre els coixins, sota dels llençols, o de la manta... i allà sota més amagats que mai ens retrobàvem volent fer etern aquell moment que s’acabaria, però lo bo de nosaltres dos és que mai ens vam preocupar per el futur, ens basàvem en viure un dia dia, que a vegades també creava dubtes, perquè parlar de nosaltres dos entre nosaltres també ho vam convertir una mica en tema Tabú... En el meu cas, potser per por a perdre’t. Però no me'n penedeixo de no haver-ho fet, pel simple fet de crear més moments amb tu, que sabia que tots valdrien la pena. O també el fet de que mai et digues que t'estimo cara a cara,.. Després de aquest temps, tampoc m'atreveixo a dirt-ho, he tingut oportunitats, encara que no vulgui que aquesta simple paraula tingui efecte sobre tu, el simple fet de pensar en dir-ho... se'm talla la respiració.
És curiós però amb el temps.... vaig descobrint noves coses de tot allò que un dia vam deixar, si, en aquell racó dels nostres jo's més profunds.
M’agrada poder recordar tot això amb un somriure, però també nostàlgia. Siguem realistes, aquest tipus de records tant intesos, poderosos, brillants, magnifics, ... una vegada creats, sempre els recordaras amb felicitat i tristesa, és impossible evitar el segon d’aquests dos sentiments.
Avui, 20 de maig ja han passat 10 mesos des d’aquella primera nit sota les estrelles, tot i que les miréssim poc.
Avui, et torno a dir que vull el millor per tu, que m’agrada veure’t feliç i somrient.
Que t'estimo, i que sempre em tindràs al teu costat, com jo a tu.
Gràcies de nou.