No resulta gens fàcil...

No sé ni com començar...Tot això és molt difícil d’assimilar.
Avui he hagut de tallar tot el contacte amb tu, he hagut de borrar-te del xat del whatsapp, de la llista de contactes. Avui, he borrat totes les teves fotos, fins i tot una que teniem els dos junts. Però no perquè realment ho volgués fer...
S’han acabat les escapades de cap de setmana per veure’t, per poder disfrutar de la teva companyia encara que fós a curt termini. S’ha acabat el anar a fer el cafè a Can Tiranda amb les amigues, per veuret.
Tinc tants alts i baixos que ja no sé com anomenar aquesta relació.
Era una relació d’amagat en la que jo donava més que tu. I no et mentiré, això em fa dubtar de si realment “m’estimaves” com em vas dir...
Però sé, que d’alguna manera i n’estic segura, ho feies. Perquè aquestes coses es veuen i es noten.
Han estat els millors 6 mesos de la meva vida, i si ho dic ara suposa que és perquè fins aquest moment no me’n he donat compte de que estava enamorada de tu... Que ràpid que es diu, i que dur que es fa donar-te’n compte quan ja no hi pots fer res i quan ja no hi ha solució.
Ens separàven 19 anys. Jo just començo la carrera com aquell qui diu, i tu... tu ja has fet tot el que a mi em queda per fer i per molt que ens estimem, els nostres rellotges biològics ara mateix no es posarien d’acord, no estan a la mateixa altura.. Si el dia que et vaig conèixer hagués pogut triar, hauria preferit viure tot això d’aquí uns anys, i poder començar un futur amb tu. No en tinc cap dubte. Sé del 100% segur que hauria estat la dona més feliç del món tenin-te a tu.. amb mi.. i per sempre.
Però és injust, molt injust...
Haver trobat la persona que sempre havies volgut trobar, viure tot el que mai has viscut amb ningu, crear vincles especials, passar moments inolvidables, ser feliç amb totes les lletres de la paraula i en majúscules... i pam...
Tothom em diu que som com Romeu i Julieta. En part, ho hem estat i ho serem sempre. Fins i tot el dia que ja ni te’n recordis de mi...
Crec que mai m’havia sentit aixi...
És el llevar-te cada dia i mirar al sotre, i de cop donar-me compte que ja no ets amb mi. És el saber que aquell missatge de bona nit ja no arribarà mai més...
O aquella trucada inesperada, el sentir la teva veu calmada...
I és que em faig un fart de plorar que ni t’ho imagines... sembla que hagi d’exprimir tota l’aigua que té el meu cos, i que mai s’acabi...
És la cosa més dolorosa que m’ha passat a la vida, el haver de renunciar a tu, a qui estimo, a qui m’ha fet créixer, a qui m’ha tret pors, qui m’ha fet riure quan tenia problemes, qui m’ha estimat cada dia d’alguna manera, qui m’ha fet costat en tot... A tu, a la persona a qui més he estimat.
No sé quan de temps necessitaré per oblidar-te... però tinc por. El dia que ens tornem a veure, tinc por de en aquell moment trobar-te a faltar. Tinc por de anar a saludar-te i sentir aquella olor de colònia que tant m’agrada, sentir la teva veu, observar cada gest i cada tot...i tenir ganes de fer-te un petó, o dos, o tres, o milers.
No resulta fàcil, acabar amb la millor història que hem viscut.
No resulta fàcil, haver de parar la fàbrica de records que mica en mica haviem anat creant, i és que ha fet fallida inesperadament.
No resulta GENS fàcil, imaginar-me sense tu a partir d’ara i deixar-te d’estimar.