M'agrada quan, m'agrada tot.

Pot ésser que sigui l’unica persona que sàpiga que ets fantàstic. Pot ésser que sigui l’única que aprecii lo sorprenent que ets en cada una de les coses que fas, i en cada un dels pensament que tens, i en com casi sempre vols dir algo que té a veure amb ser sincer i bo. I crec que la majoria de gent es perd això de tu.
I els observo preguntant-me, com poden veure’t i no captar que acaben de conèixer la persona més meravellosa que existeix. I el fet de que si que ho capti, em fa sentir bé amb mi mateixa.
M’agrada quan tremolo de fred i m’abraces fort mentre em dius que em vesteixi. M’agrada quan em mires de lluny i somrius tot dissimulant perquè ningu et vegi. M’agrada que després de passar la nit amb tu la meva roba i jo fem olor a tu i el fet que siguis sempre l’ultima persona amb la que parlo abans d’anar a domir. I m’encanta quan estem sols i em mires amb aquells ulls plens de sinceritat i seguidament em fas un petó. Però no un petó qualsevol dels de sempre, no. Estic parlant d’aquellls petons tendres, aquells petons que no vols que mai s’acabin, aquells que cada vegada que els llavis es rossen ho fan delicadament i cuidadosament... i ells volen allargar aquell instant per sempre. I quan el petó s’acaba, obro els ulls i torno a veure els teus ulls brillants, que parlen per si sols, que en realitat no diuen res perquè no poden parlar, però ho diuen tot.
I m’agrada quan em dius que sempre que tanques els ulls em veus rient i observes els meus ulls. Que t’agrada el meu riure, i saps perfectament que sempre el podràs disfrutar. O quan em dius que per molt que volguem els dos parar això no podrem.
M’agrada quan m’abraces de nou i ho fas ben fort perquè no pugui marxar. Quan al sentir-me entre els teus braços crec que és el lloc més segur del planeta.
O quan parlem del que ens agradaria poder fer plegats. Anar al cine sense haver d’estar pendent de si hi ha algun conegut, passejar agafats de la mà sense por al que digui la gent, un sopar romàntic amb espelmes i vistes al pont de Camprodon, un cap de setmana a qualsevol lloc, però amb tu. O el viatge a Egipte... la veritat és que en tinc un molt bon record d’aquell viatge en familia, però amb tu seria diferent. T’ensenyaria les piràmides de Giza, el Valle de los Reyes, la magnificiència de Abu Simbel. I de nit que és quan val la pena el Temple de Lúxor, on els focus et descobreixen recons i jeroglífics nous cada vegada. Passejariem amb carro pels carrers petis i amagats d’El Caire i descobririem els magnifics mercats. I fariem un creuer pel nil, mentres de nit pendriem la fresca a la terrassa del vaixell despreocupats de tot... No et pots arribar a imaginar lo bonic que és tot plegat. I altres i molts més llocs que visitaria amb tu.
El problema és que la gent no ens entendria ni ens entendrà, fins i tot quan això s’acabi no ho hauran entès mai,mai. Pel simple fet de posar-se a les nostres pells. I siguem sincers, fins que no vius una cosa no en pots opinar subjectivament. És ben fàcil i lògic, no?
Doncs això, que ningú ens entent ni ens entendran mai, mai i mai de mai...
El que vull dir és que no és qüestió de veure, sinó de sentir. Per poc que sigui. Diuen que les millors coses de la vida no es veuen, que per això tanquem els ulls quan fem o ens fan un petó.
I si m’ho preguntes, no sé què hi veig en ell, però si que en part també les sento. Sé que cada moment que passo amb ell, per curt o per pocs que n’hi hagi hagut em fan somriure. I que per molt que no pugui estar per sempre amb mi a la meva vida, vull continuar disfrutant d’això. I que com bé em vas dir tu, no és que hagim crea un “algo” o un vincle, sinó que hem creat un MOLT.
I jo amb això ja en tinc prou.
Gràcies per fer-me créixer i viure coses noves cada dia que podem esta junts, per molt que siguin bastant pocs.
Gràcies per ensenyar-me que la vida té altres tons de colors que ja no recordava.
Ets… MOLT.