Estimar també és dir-li cuida't, quan l'unic que vols es cridar.. queda't.

Aparques el cotxe al parking de sempre, era el nostre punt de trobada... Un dels nostres racons on podiem estar sola sense ningu, només tu i jo.
Deixes la música posada i començo a buscar algun autori de la llista de reproducció que fagi més còmode aquell moment. Trobat, Bruce Springsteen. Sona “ Sad Eyes ”...
T’havia dit de volia acabar la conversa que feia minuts intentàvem tenir enmig del pub, quina excusa més tonta, només volia estar amb tu de nou una estona.
Deuen ser quarts de 5 de la matinada... Cap dels dos diu res, ja no sé què et volia dir. Estic tant bé al teu costat encara que no ens diguem res, amb això ja ho tinc tot. No sé que dir, tot el que et volia dir ha marxat de la meva ment. Bé, sé que et vull dir que t’estimo, que si no estas amb mi el meu món es trenca per moments, que junt amb ell em desfaig i acabo no existint, essent i convertint-me en algo molt petit, insignificant, del tamany d’un insecte...
Que mai m’hauria pensat que es podia estimar, necessitar i voler tant a algu. Aquests sentiments només els veus a les pel·lícules i fins i tot escrits en un llibre. I que bonic és vist aixi, però quan ho sents, que dur que és.
De cop m’abraces. El meu cor comença a bategar a una velocitat inimaginable. Mai m’havien abraçat d’aquella manera, és com si m’haguéssis clavat un tronc al pit i no pogués marxar d’allà, quina sensació més forta. M’agafes ben fort com si no volguéssis que marxes. Se’m accelera la respiració, intento aguantar-ho. Merda, ja ploro ... T’apartes, i em dius que no plori. Em mires i allà tornem a ser de nou. Els teus ulls parlen, em diuen tantes coses maques i boniques, però també em diuen que et sap greu, que ho hem de parar que no podem seguir fent-nos mal. T’abraço, i em noto la galta de la cara una mica humida. Plores, i jo també. Ara sona de “Devils & Dust ”. No puc contenir-me, sé que és l’última vegada que et podré tenir, perquè sinó després serà pitjor, com ara mateix ho esta essent mentre escric...
- Diga’m que no m’has trobat a faltar aquests tres mesos, diga’m que no sents res quan m’abraces, quan em veus... – Et dic.
- No puc dir-t’ho... Saps que et mentiria...
Ens separem, t’agafo la mà i juguem amb elles, les ajuntem, les acariciem mutuament amb delicadesa...
Recolzes el teu front amb el meu, encara em cauen llagrimes, intento contenir-me... Quantes espurnes que surten de nosaltres, quanta felicitat i tranquilitat que respirem cada un per dins...
M’aixugues les llàgrimes, i jo les teves...somric pensant lo inútil que sóc i que em sento.
Fregues el teu nas amb el meu, l’acaricies com si mai volguéssis sortir d’aquell cotxe, com si t’hi volguéssis quedar fins sempre. (Ara ja fa una mica que sona “ Streets Of Philadelphia ”). Tenim els llavis molt aprop, els nassos ens fan de frontera... Em moro de ganes de fer-te un petó, tres eterns mesos sense poder-ne tenir un petit tast, una eternitat sense fi...
M’apropo més i no dius que no. Es toquen i és com si es tornéssin a reconèixer de nou i es diguéssin: - Per fi ets tu, no saps prou bé quan de temps porto esperan-te...
Ara si, sona la més bonica de totes, “ The Wrestler ” i sense adonar-nos compte ens fusionem en un petó... Estic nerviosa, que burra... ni que mai t’hagués fet un petó, no? Petons dels que mai me’n he quedat tipa...
L’olor de la teva colònia, el silenci i el soroll de la teva respiració, el gust salat d’una llàgrima, la tendresa, la delicadesa i la sensualitat d’aquells petons que no voliem que mai s’acabéssin, mai.. Fins que la passió i les ganes d’explotar junts se’ns emporten. Que els dos sabem que no tardarem en dir-nos adéu de nou, i ara si, per última vegada. El destí va voler que ens trobéssim durant un temps, per guardar al fons del nostre cor, el record més bell i bonic que mai hagi pogut viure i junt amb això sentir. I ara el destí fa que ens haguem de despedir i diu que ens hem de dir adéu.
Em portes a la plaça de casa com sempre, però mig amagats. Em descordo el cinturó, ara si, ara hauria de dir algo i no sé què dir. És l’ultima vegada que baixo d’aquell cotxe en aquelles circumstàncies, però el cor em diu que no baixi d’ell, que em quedi amb tu, per sempre, als teus braços, sentint-me la persona més afortunada del món i la més estimada. Continuo sense saber què dir, em giro cap a tu i aixeco el cap. Em mires, i tornes a plorar, no m’ho fagis això em sento tant culpable com tu, i cap dels dos ho és. El que havia de ser una diversió d’estiu ha acabat fent-nos sentir malament als dos, l’un per l’altre, i sobrepassant certs limits no previstos respecte la primera nit que ens vam conèixer. Ens abracem i em torno a fondre, ara si, és l’última abraçada. En aquell moment pensava que moria d’amor, quantes sensacions d’impotència, de tendresa, d’estima, de frustració... una barreja estranya, però agradable d’alguna manera.
Em fas l’últim petó, de nou salat, però aquest l’intentes escurçar perquè no és fagi més dolorós del que ja comença a ser.

- Fins aviat, cuida’t molt i siusplau refés la teva vida, troba algu, fes-ho per mi...
- Cuida’t molt tu també... – i mig somrius, per dissimular certa tristesa que a mi també em comença a invadir part del cor i del cos.

T’estimo com mai ho he fet abans, i no sé si algun dia tornaré a estimar aixi.
Ho donaria tot per tu, la meva vida, tot el que calgués per poder canviar les circumstàncies i el moment que ens ha tocat viure.
I no dubtis, que mai oblidaré tot el que hem viscut, cada detall, cada petit moment especial.
Avui, després de casi 3 mesos torno a tocar fons i em dic a mi mateixa que no és just que em passi a mi, ni a tu. Que cap dels dos ens ho mereixem per res del món. I amb les llàgrimes als ulls, avui decideixo tancar la porta de tots aquells records que hem anat guardant. Que no puc seguir estiman-te com ho faig, quan és inutil. Que per molt que em diguis que ho fas per mi, no em demanis que ho entengui, perque diferència de tu no és el cor a qui faig cas, cosa que no puc evitar, que dins meu encara queda espurna d'esperança i penso que algun dia deixaras de fer cas al què et diu el cap i que et llançaras a la piscina. Que després de tot, jo si que ho engegaria tot i no faria cas a la meva part racional. Però m'estic destrossant, torturant, amargant per dins i només faig que acumular cendres i res més. Diuen que si l'amor fa mal és que estas estimant a la persona equivocada, i potser es això per molt mal que em fagi dir-ho.
D’aquí un temps, quan tot hagi passat potser podré veure amb claredat el perquè de la teva manera d’actuar i aleshores serà quan t’ho podré agraïr de tot cor. Però ara mateix no, estic cansada i hem de separar els nostres camins.
Encara no sé perquè no em vaig atrevir a dir-te t’estimo aquella nit, me’n moria de ganes, com les que tinc cada dia de trucar-te i dir-te que ets una part de mi, i que sense tu no sempre puc.
No oblidis, que t’estimo i que mai ho deixaré de fer. Que has deixat una petjada molt profunda i molt bonica i amb ella un munt de records que mai oblidarem cap dels dos.
Fins aviat, no deixis de cuidar-te que ho fas molt bé, que “ demà, mañana ” i qui sap si trobaràs algu amb qui ser igual o més feliç que amb mi, que n’estic segura, perquè és dificil no estimar-te.
I fins sempre, perquè sé que d’alguna manera o altre mai marxaras del meu cor.
T’estimo.