365 dies sense tu.

En realitat no sé amb quina finalitat em dispòso a escriure... Bé, si que és per parlar de tu, per recordar-me a mi mateixa que fa poc va fer un any de l’adéu més trist que moltes persones hagin pogut tenir però sobretot, el més trist que mai m’ha passat.
Fa poc, em vas fer donar compte que mai t’he deixat d’estimar, però ja no com a “amic” ( que és el que em deia a mi i als altres ). Sinó com a molt més enllà que un amic, com a aquella persona amb qui pensava que passaria tots, si més no, els dies de la meva vida... Ara mateix dit aixi se’m fa potser una mica llarg i tot.
A vegades penso que mai em passarà tot això, que sempre t’hauré de tenir present d’alguna manera, i que cada dia com mai he deixat de fer pensaré, pel motiu que sigui, en tu. És com si estiguessim “lligats” per un filferro del que no em puc desenganxar però del qual tu, ja bastant... perquè algú t’ha ajudat a desengaxar-t’hi una mica... Però jo continuo allà, de peu i sense moure’m, potser fins i tot a vegades veient com em passa la vida pel davant, sense reaccionar.
Ja ha passat un any, i encara et trobo a faltar molt més del que et deus pensar o potser hauria de dir millor : del que NO ET DEUS PENSAR.
La teva veu pel telèfon, aquella veu greu que fas quan ets estirat al llit de la teva habitació, aquell riure tant timid però alhora atrevit. Aquelles mans tan fortes i maques que m’hauria pogut passar hores ressenguin-te, les mateixes que en una d’aquelles nits nostres no volia que em deixéssin de tocar. Els petons, que no poden faltar,… no t’has parat a pensar mai què fa que dues persones s’entenguin tant bé com tu i com jo feiem? Jo sempre m’he dit que cadascú fa el seu tipus de petons, uns aixi i els altres “aixà”. Més bruscos o menys, més llargs o més curts i tot un seguit d’adjectius que no acabariem… Però és veritat, no? Tots, o almenys alguns, ens hem trobat amb algu que penses, ostres quin horror de petons! Però d’on coi ha sortit aquest? O, en canvi, d’altres que t’hi passaries la vida. Les llengües juguen soles i cada racó de la boca de l’altre és un món nou.
Cada vegada que hi penso… em desfaig, moro de ganes de poder estar amb tu ni que sigui una altre nit. Però suposo que el meu moment ja ha passat, t’he de deixar ser feliç i segurament no interrompre més en la teva vida.
Hi ha una cosa que no acabo d’entendre. Fa uns mesos, teniem més contacte i no et trobava gens a faltar, no mentiré. En canvi ara, vull mantenir les distàncies amb tu, i et trobo massa a faltar.
Saps? Tinc moltes ganes de veure’t o de trucar-te. El que sigui, i en dies com avui sóc massa dèvil i com que veure’t no puc perquè vivim una mica lluny acabaré trucan-te. Per dir-te que com estàs, la excusa de sempre. Que si feia molt que no tenia noticies teves, que si estas perdut del mapa, que si què tal amb ella… I tu em diràs el de sempre, que bé, anar fent, no et pots queixar i que amb ella com sempre, que no n’estas enamorat però que vas deixant passar el temps i esperes algun dia estar-ho. Les petites excuses per sentir la teva veu per telèfon.
Però no et mentiré, preferiría trucar-te per haver-te de dir que jo també t’he trobat a faltar, que ho tornem a intentar de veritat ,que no sé com acabarà tot perquè mai ens vem, ni ens van, donar l’oportunitat de l’error, que era el que nevessitavem. Suposant que hi hagués hagut error.
Doncs això, que segurament d’aquí una estona et trucaré… diga’m que m’has trobat a faltar, fa molt que no ho fas.