Tu, de nou.

Porto estona fent esborranys sobre el que he d’escriure... Més que el que “he de”, el que volia escriure.
No sé exactament perquè però no me’n ensurto, tenia ganes de parlar de tu i deixar anar els dits una vegada més al teclat del ordinador i que ells sol ho diguéssin tot...
Serà potser que el temps fa l’oblit? No ho crec... Més de mig any després encara et penso. No com abans, tot ha canviat i les coses són molt diferents...Com passa el temps eh?
O potser tenia ganes d’escriure sobre tu i jo perquè avui sé que ets “a prop” i se’m fa estrany en certa manera. La veritat és que no en tinc ni idea, però només llevar-me una mena de energia m’ha portat fins a aquí, fins a davant de la pantalla del ordinador...i en fi, aquí sóc.
Saps que? Des de fa bastantes setmanes que tinc ganes de fer-te una abraçada.
I et diràs, perquè? No ho sé, potser encara hi ha un apart de mi que vol agraïr-te com han acabat les coses, la decisió que vas prendre per mi amb més serenitat que jo, el fet de que si ens veiem poguem estar rient com si mai hagués passat res... si, rient i com sempre acabant amb aquella mirada que et vol dir : Gràcies, per ser com ets, per deixar-me estimar-te tant com mai vaig fer i com mai he fet, per donar-me tant en tant poc temps, per haver-me fet créixer i per seguir-te estimant... d’una altre manera i molt diferent, però no deixa de ser una manera bonica perquè és de les coses més apreciades i magnifiques que tinc, però sobretot, per seguir formant part de la meva vida, de veritat, mil gràcies. I en acabat et faria un munt de petons, a la galta i al front.
Tornant al tema.. parlava d’una abraçada... Una abraçada d’aquelles que omplen, d’aquelles que només tu em saps fer... A mi, que sóc persona de poques abraçades, per no dir de cap ni una.
Si... tots sabeu de quines abraçades parlo... És d’aquelles que per començar sembla que els dos cossos tinguin imants, perquè et surt del natural fer-la, i saps que t’hi podries estar aixi molt i molt de temps. És d’aquelles que una vegada abraces a l’altre persona, una vegada esteu cos a cos res del món et faria fugir... et sents segur i protegit, saps que allà no et pot passar res dolent. I és tal la comoditat que sembla que us hagueu de fusionar i convertir-vos en un. Si, d’aquelles, que seguidament se’t podria penjar a l’esquena una alfombra de l’IKEA on hi digues : Benvingut a la Republica Independent de Casa Teva. Perquè si més no , durant un temps, aquelles abraçades eren casa meva, aixi ho sentia vaja.
I que ja saps, que si mai necesssites res em tindràs aquí, ara i sempre. Això si, per fer-te una o moltes més abraçades.