Un desig: el passat futur

Com escriure't si tan sols sé qui ets?

Tantes il·lusions i futurs records que no sé si mai passaran m'inspiren creant una única il·lusió que, de moment, no existeix. La formo de manera neta, com una pedra quan cau al riu, silenciosa ella, només una petita remor que no fa mal a ningú.

És com una dita nula, sense haver-la eliminat; com un vestit sense tela ni cosit; una flor sense pètals que ni encara ni mai ha florit; com un record que mai ha existit.

Com puc estimar-te si no et conec? I coneixent-te encara, posaria en dubte el que tu donaries per fet.

Potser em llegeixes, potser per a tu és un simple text. Les paraules m'ensabonen i els dits no em paren de lliscar damunt aquest paper blanc, que ara és negre, i d'aquí poc serà cristal·lí.

El meu cervell té un cúmul de dubtes que no sé si desfaré. Alguns se'm creen al dia a dia, d'altres ja els dono per fets, també tinc amb la típica frase del "i sí..." tot i que aquests em transporten  a la vida perfecta que mai he tingut, em tomben i fan del meu present una il·lusió inabastable, utopia pels més madurs, un sol mot de poesia que ni ara ni mai hauré viscut.