Sense inspiració...

Ja ni la poesia inspira, ni la bellesa ni res en aquest món. Saber i sentir que abans quelcom valia la pena i de sobte tot s’ha fos. L’art davalla del cel, mes de vegades no es presenta en l’ànima apropiada en el moment precís i necessari. Ja res té sentit, la llum ha estat massa vista i ens ha cegat del tot. El futur, la individualització, res és soluble en aquesta profunditat plena de dol. I, falta d’esma, el temps no té perdó i ens consumeix a poc a poc. Por de publicar per no disminuir d’honra el passat gloriós. Pànic d’escriure. Sentir repressió.