Càndid Sans

Un relat de: joomateixaaa
Acaba de passar en Càndid Sans. Mira’l, mira’l com viu. Amb una bossa de compra i els seus aires d’home feliç. Amb aquell caminar tan seu, tan especial, tan concret. Amb la roba de sempre, no pateixis: els pantalons texans i una part de dalt fosca. Ell somrient.

M’agradaria ser com en Càndid Sans. Una vida fàcil, suposem. Aires d’home dur, però al fons de tot un home sentimental amb coses mínimes. Amb curiositat interessada però un patiment intern que no es deixa veure. Aquell orgull tan significant que deixa pels terres als del seu voltant i la mirada superior, potent i innoble.
És feliç. Si més no, ho sembla.

És d’aquella classe de persones que t’atrauen. T’atrauen i molt, ja que, els veus amb una capa exterior despreocupada però pots intuir a través dels seus filtres o, els sis sentits de la dona – que molts en diuen així – que rere tota aquella capa d’immensa despreocupació hi ha un cor amb sentiments i patidor.

Repeteixo que m’agradaria molt ser com Càndid Sans I viure en aquell món. Aparentar-ho ja ho suposo, si més no, jo soc jo.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: