Gotes d'enyor

Un relat de: joomateixaaa
M'agrada veure com plou i pensar en com et trobo a faltar.

Les gotes són insignificants però el temporal s'enganxa a la meva sang i la tristor del dia gris m'acompanya.

Ja he perdut allò que abans em definia, i ja no hi ha res a fer. M'indigno pensant que tot ara ha de ser més forçat, per poder ser. Abans era per si sol, era i fluïa i res ho podia evitar.

No és que tot ara sigui molt més fàcil ni que no trobi passió en allò que abans ho definia tot, només és que els mots adequats no em surten, en els bons moments, ja res m'inspira, ja no trobo paraules i escrits que quedin bé.


Em consola pensar que deu ser una etapa, una etapa llarga en què es prioritzen altres coses que l'art en si de la paraula; una llarga, trista, innoble etapa on la poesia no troba un racó dins la meva persona. Tot i això, ho trobo molt a faltar. Aquells moments, plens de llàgrimes, de ràbia, escrivint al teclat, agafant la ploma i deixant córrer tinta fins que no hi hagués demà... Aquells racons en què tot era senzill, perquè tot era massa complicat perquè la raó li agafés prioritat i pogués entendre la situació.

Ara soc freda, diuen, freda com l'hivern que ja ha passat. Negra com la foscor que se m'està acomodant. Trista i numèrica com una androide infernal.

Perquè l'afirmació de la persona es basa en l'art, perquè la paraula és el que ens descriu, és el que ens encanta i el que ens acaba enamorant.


Per això, bonica, et trobo a faltar.

I, més profundament, em dol l'ànima que no la puguis apreciar.

Comentaris

  • Posar-hi paraules[Ofensiu]
    Illadestany | 21-04-2020 | Valoració: 10

    Tornarem a trobar les paraules, i aqui, tot cercant-les, ho has fet, Bon relat sobre el que ens mou a dibuixar mots, i també sobre allò que, manta vegada, ens ho impedeix. Ens llegim.