el sentit

Cada cop sento més emoció per una cosa que no sé què és.

De cop i volta, tot el meu voltant agafa un sentit acollidor i tot embelleix de tal manera que deixo de percebre la realitat i confonc senyals amb demències que ni tan sols existeixen.

No entenc si el conflicte esdevé de la intel·ligència desmesurada incomprensible per a mi, o, senzillament, tot és massa estúpidament fàcil i em dedico a capficar-me esfereïdorament en mil i una gatzares dins aquest gran caos ple d'hipòtesis indecents i inconcebibles.

Cada senyal, cada moviment, cada tímida mirada, tot podria agafar presència de quelcom però a la vegada tot podrien ser interpretacions ineptes i il·lusions utòpiques agradables que quedaran humilment en sols això. Mes el sentiment, el somni, perdura i protagonitza la trista realitat.

La seva imatge em torna en ment. Aquell apunyalament que va etzibar pels savis llavis d'orador professional. Aquelles paraules aclaridores que semblaven que donaven sentit a tot, fent-me entendre cada cop menys coses. Aquell nom travessa com una bala de foc per dins les meves entranyes. El fet de ser impotent i no haver-hi pogut pensar, no poder-m'ho imaginar, no poder ni tan sols esperar que quelcom encaixés en tota aquella història.

Ara pateixo per tu, per les paraules d'aquell orador que significaven la teva vida. Això ha estat l'impacte més fort de tot aquest temps; sempre ha estat allà, i jo, cega de mi, no me n'adonava.
Trista realitat, no hi puc creure en aquesta vida.

Ara no sé a qui seguir, els meus impulsos nerviosos són variants i en cada moment comprenc més coses però el mal em consumeix lentament i amb gran dissort. Relacions que van cap a la mateixa fi.
Allò, paraules. Allò va donar rumb i a la vegada retrocés a la meva consciència.

Què significa tot allò si realment no han estat mai res més que pensaments?