Petit relat del temps i tot plegat (les obligacions i això que tu ja saps)

Deixant de parlar de terceres persones, parlaré en primera, perquè m'entengueu millor.

Entre tot l'estrès acumulat i sense cap mena de vacances, em sento profundament angustiada. Sense cap mena de descans, això em fa por. Que comenci a semblar rutina. I no ho vull, no!

Penso que estaria bé tornar a aquella dolça infantesa, on tot era riure i ser feliç, només pensar en no caure, només pensar en fer-me gran. I els veig a ells tres, tan dolços com la primavera, tan tendres com un tros de pa, tan fantàstics, preciosos, tant de bo tot fos igual!

I penso: ells pensen, què pensen? Què pensava jo a la seva edat? I hi penso. I si tornéssim tots, o per un sol moment, tots ens poséssim a pensar com pensàvem deixant de banda els pensaments i les obligacions del nostre present i només centrant-nos en el nostre bonic passat, esponerós ahir, que encara no ha acabat? I hi penso.

Entre tant pensar de pensaments, continuo pensant. I penso: i si deixés de fer-ho? Perdria les obligacions? Deixaria de ser jo? Podria ser feliç? Si no sé qui sóc, no sé el que he de fer, tampoc on he d'anar. I si no vull pensar ni ser ningú més, ni anar a cap altre lloc, que només això i aquest present? I si prefereixo quedar-me aquí? És una lliure elecció anar per lliure?

Sona divertida, aquesta expressió "anar per lliure", com els nens, no? Ells van per lliure: no pensen amb la reunió familiar, amb el que diran en aquella presentació ni amb com estudiaran l'examen de trigonometria del divendres. Solament, es limiten a improvisar, que és el que hauríem de fer, o no? Molta merda i massa teatre... Alguns diuen, també.

Llavors, potser deixo de pensar o potser hi torno. En aquest moment dic, res ha de millorar, ho noto, ho veig en la gent gran, amb els experenciats de la vida, aquella bona gent que ja en porta uns quants, aquí. I si res millora, què coi estem fent? Doncs ens limitem a viure!!! I encara penso més, jo vaig per lliure! Probablement continuo sent aquella nena, en part; potser petita, potser no tant.

En uns instants, miro el rellotge. Veig que porto ja massa estona escrivint això. Torno a pensar, però no de debó. Ara penso en tot el que em falta per a fer i que encara no he començat, amb l'excusa d'escriure aquest text i així i aquí continuo redactant...

Aiii el temps i aquestes petites coses, que en són d'importants!