Tu, el meu pianista

Vaig deixar-me caure al llit i lentament vaig anar tancant els ulls amb placidesa. Em trobava estranya i inquieta, feien ja molts anys ja que no visitava aquell lloc insòlit, tanmateix m'agradava estar allà, notava quelcom que em confortava, hi vagaven records del passat, una evocació de dies llunyans i d'amors perduts. Llavors vaig anar al jardí i em vaig asseure en un banc de fusta antiga, vaig acompanyar el vent que bressolava les fulles amb la mirada, arbres que es donaven a conèixer per les arrugues que marcava el temps i jo somreia. De cop, vaig sentir allò que havia estat esperant i no volia reconèixer, havia començat amb el final menys inesperat. Aquella melodia venia de la casa, n'estava segura. No ho veia però percebia aquells dits llargs acariciant les tecles del piano, aquell piano que havia hagut de romandre callat i silenciós des d'aleshores.

Tenies la virtut de fer les melodies amb un punt especial, per què les feies amb l'ànima, podia percebre l'agonia del moment, de la teva vida, les notes ferien amb dagues absents i a cada nota el turment del passat tornava a mi, desenterraves els records que havia volgut oblidar sota les dunes d'un antic desert. Tenies els ulls fets amb la nit d'una fantasia i en la mirada jo en volia formar part, i el meu desig es va arrapar amb un error a tu. Llavors una altra vegada aquelles melodies, m'havia volgut convèncer de que mai havies existit, ni tu ni aquelles maleïdes cançons, però potser, el motiu pel qual havia vingut en aquella casa era aquest. El piano no responia a les meves súpliques, ni tu tampoc, embogia i llavors et sentia amb intensitat, tocaves amb els ulls tancats i no et guiaves per res en concret, podia sentir-te plorar a través de les tonades i plorava jo també. Vaig sentir el fantasma que eres en vida, i sense ella tornaves una altra vegada a mi. Sento les teves petjades per la meva vida, com si hi haguessis passat en una carícia un intens i breu instant.