Senzillament se sent

La llum s'esbrava revelant mòrbides cortines de suau vellut negre, lígnites cauen com un vel cobrint el rogenc cel del capvespre per a fer de sers nostàlgics, tristes malenconies. Siluetes de pas gràcil i mirada perduda... els seus cabells bateguen amb el vent i les seves petjades semblen anunciar el sender fúnebre de la seva pròpia existència, la seva fragilitat, dòcil perfum de l'ànima, proclama la dolça amargura que els fa sentir vius, encara que no ho vulguin així... s'arrapen a la violada llum de les estrelles, efímera realitat que no volen veure. Vetllen per damunt de les seves vides, viuen amb l'ànima de qui molts desitgen. Ells són cors en aquesta terra, qui no ha sentit mai bategar el cor d'un drac.