La noia de les cireres

Duies dos cèrcols de nacre envellit que es balancejaven amb el teu cantar, una mà abraçada a la teva cintura sinuosa, l'altre aferrada a un gran cistell de vímet amagant l'ambrosia de les cireres que en pengen. El rostre bru i dos ulls foscos i grisencs que no miren, el cabell negre i carregat de rulls mig recollit amb un crivell color espiga. Quan camines les teves passes nues van bressolades pel fregar de dues argolles argentades, els matins et coneixen i els carrers erms et donen la benvinguda. Petita gitana, tu vas ésser la meva infància. Menaves sota aquell vestit, el capritx d'una dona i el deliri cap a mi, cap a molts joves. Cireres roges, roents com la teva pell cremaven el meu cos ja en brases, tomba el teu rostre i fes-ne fruits saborosos al meu paladar. Record la teva faç, les teves mans, les teves cireres.