Tràgic destí (Culpa)

De tots els companys de promoció, ni un de sol havia aconseguit sobreviure. Havien passats moltes estones tots cinc junts, des de ben petits. Com aquell qui diu, havien crescut com germans, però el destí -tràgic- havia fet que, una darrere l'altra, les seves joves existències s'anéssin interrompent. El primer a desaparèixer ho féu víctima d'un desgraciat accident. Jugant amb el seu pare adoptiu, va tenir l'infortuni de clavar-se un sortint metàl·lic punxegut que li va segar la vida. Al segon tothom l'havia advertit sobremanera dels perills del tabac, però va voler temptar la sort. Una cigarreta rossa, aromàtica, la darrera, va acabar amb ell. El tercer va decidir moure's sempre pel costat perillós de la vida i, com no podia ser d'altra manera, d'una topada amb un malfactor se'n va fer la pell, ferit de mort per arma blanca. El quart, que havia estat un practicant assidu d'esports de risc amb veritable passió, va emprendre un vol d'aventura estratosfèric i mai més se'n va tenir notícia. Finalment, el cinquè de la colla sempre havia tingut una certa flaquesa d'esperit que el feia propens a la depressió. Amb els disgustos que patia en ser sabedor dels traspassos dels seus camarades, dia si i dia també, va anar-se capficant, desinflant, amb fatídic desenllaç.



A ella, tot això no l'afectava gens ni mica. De fet, cada vegada que tenia coneixement d'algun d'aquests fets luctuosos, íntimament sentia un pessigolleig macabre: un de menys ! Bah !, allò era ben poca cosa per a ella. Era així, gèlida, sense sentiments, només preocupada pel seu benestar. La única cosa que desitjava era tornar aviat a casa, treure's aquell uniforme blau marí d'hostessa i oblidar, fins l'endemà, la fira, la bombona d'heli i els maleïts globus que, de cinc en cinc, durant tota la tarda no havia pogut parar d'inflar.