Memòria d'R.B. (i 4)

Aquest apunt ve a tancar la sèrie en record d’R.B., mentider compulsiu autèntic, de carn i ossos, que amb imaginació prodigiosa i narració pirotècnica, explicava disbarats tan meravellosos que els joves l’escoltàvem entre admirats i garratibats.


Aquest últim episodi (en quedarien molts més però les coses s’han de matar d’una manera o altra) és el que trobo més rodó. És èpic, és d’aventura, posa un peu en el terreny dels llits i les calaixeres i deixa un final en certa mesura obert. No aconseguiré explicar-ho amb la riquesa de matisos que ell podia desplegar, ho sé, però hi farem el que podrem.



La pell d’un lleó.
El nostre heroi s’havia enrolat a la tripulació d’un vaixell que feia una singladura africana. La nau era de càrrega però també duia passatge, entre el qual destacava la dona del capità, una senyora vistosa, de bandera, que –com és natural- ja havia tirat els trastos al nostre home en repetides ocasions.

Eren els anys cinquanta i bona part de l’Àfrica encara era colonial. A les escales a diferents ports que feia el vaixell sempre descarregaven i carregaven mercaderia, i hi havia puja i baixa de passatgers. Tocaven ports importants de la costa atlàntica però també embarcadors molt senzills, situats en llogarrets indígenes d’escassa significació, gairebé a tocar de la selva. En una d’aquestes parades calia carregar un viatge d’ultramarins i desembarcar uns passatgers belgues (tal vegada missioners o participants en un safari, aneu a saber). Van tirar la passarel·la i, quan es disposaven a baixar, del mig de la vegetació va treure el cap un lleó. Enmig d’uns rugits espantosos, la gran bèstia avançava cap al vaixell amb el risc d’atacar-los i causar un desastre. El nostre home, com tots els grans personatges de pel·lícula, tenia un fusell de cacera major a mà i, amb un genoll a terra i sense tremolor de pols, va apuntar i amb un sol tret va fulminar la fera. El passatge del barco es va meravellar de la gesta i ningú va fer estalvi de fotografies de l’escena del lleó abatut. Ni la dona del capità, que va quedar prendada de la pell del lleó i del seu tacte: era perfecte per fer-ne una alfombra.

Al nostre heroi li va faltar temps per escorxar la fera, desprendre’n la pell i cuidar-se de fer-la curtir, operació que a través d’uns indígenes li van efectuar en poc temps. La historieta acaba amb el lliurament del trofeu de cacera, bo i adobat, a la muller del capità, aprofitant una escala en què aquest va haver de baixar de la nau per resoldre uns afers administratius a les oficines portuàries.

La muller del capità ja l’esperava al seu camarot, només amb un picardies, meravellada de la pell i del valor i de l’encert del caçador. “Ai, R.B., quina pell tan meravellosa!”, exclamava la senyora.

“Que havia de fer, jo?”, preguntava retòricament el nostre home, tot obrint els palmells de les mans, tancant les parpelles i encongint-se d’espatlles.