L'espai i el temps.

Un relat de: Siset Devesa
Com que no em faria cap gràcia quedar fotut, el primer despertador sona a les cinc hores i cinquanta-nou minuts del matí. Surto del llit -sempre posant primer el peu dret a terra- i exactament a les sis hores i un minut toca el segon, coincidint de manera invariable amb el moment d'activar el polsador de la cisterna de l'inodor després de la micció matinal. En vint-i-tres anys, no recordo que hagi hagut de recórrer mai a la segona crida del rellotge i seria un cataclisme de debò quedar-me adormit: perdria el tren, arribaria tard a la feina i una cadena d'esdeveniments de conseqüències imprevisibles es podria engegar, com una d'aquelles corrues inacabables de fitxes de dòmino caient.

Em vesteixo -tinc la roba preparada des de la nit anterior- i esmorzo: dues torradetes untades amb melmelada. De pruna, sempre de pruna. Miro de posar-n'hi un gruix que no vagi més enllà dels dos mil·límetres i mig, que massa confitura em podria provocar una cremor d'estómac molesta que em perseguiria durant tot el matí; i prenc una tassa de llet i cafè. Si a la tassa hi aboco dos-cents vint-i-cinc centímetres cúbics de llet semi-desnatada i acabo d'omplir-la amb cafè i ho escalfo exactament un minut i trenta-tres segons al microones, a una temperatura de quatre-cents cinquanta graus, el resultat és plausible: m'ho corroboren l'experiència i el paladar de tants tassons de llet preparats d’aquesta manera. Ja fa una colla d’anys que vaig haver de descartar l’escalfament per mitjà del cassó al foc, per imprecís i poc fiable. M’agrada prendre el cafè amb llet al seu punt exacte de temperatura.

Per poder arribar a temps a l'estació, és imperatiu que marxi de casa a les sis hores i quaranta minuts en punt: és sempre a aquella hora que el cul del cotxe ha sortit del garatge i la porta basculant inicia la maniobra de descens. Tinc calculat que, fent anar el motor del cotxe a un règim de dues-mil set-centes cinquanta revolucions per minut, arribo a la ciutat amb temps sobrat, havent recorregut els dotze quilòmetres i cinc-cents trenta-cinc metres d'autovia que separen el meu domicili del pàrquing on tinc per costum deixar l'auto. De matinada hi ha lloc suficient, però sempre miro de deixar-lo -entrant-hi de recules- en un aparcament en bateria que hi ha just al davant d'una carnisseria que a aquelles hores ja té els llums encesos. Veig l'amo i els dependents que comencen a feinejar i, encara a porta tancada, van parant el taulell. Procuro que el cotxe quedi ben centrat entre les dues ratlles pintades a terra: la distància que deixo a banda i banda no hauria de ser superior a dos pams que, dient-ho de manera exacta, equivalen a quaranta-quatre centímetres mesurats segons la distància entre els extrems dels dits petit i polze, amb un nivell raonable d'extensió de falanges i metacarps.

Entre l'aparcament de cotxes i l’entrada d’accés a l'estació hi ha una distància que cobreixo en tres minuts i trenta-i-sis segons. Abans era en línia recta però ara, arran d'unes obres interminables de canalització de fibra òptica cal fer una petita marrada que, pel cap baix, sempre representa quaranta metres i vint-i-un segons suplementaris. A aquella hora el tren ja és a l'andana i miro de pujar sempre al mateix vagó, la porta del qual d’habitud queda al capdamunt de les escales mecàniques que duen a la via. Quatre passes exactes i ja sóc dalt. Estic avesat a asseure'm a la tercera parella de butaques, -tal com s'entra, a mà dreta- i procuro poder ocupar el seient que toca a la finestra. Amb un xic de sort, deixant la jaqueta i el portafolis a la butaca del costat del passadís, si no és un dia de gran afluència de viatgers no s'hi arriba a asseure ningú i puc contemplar tranquil·lament el paisatge i anar fent el recompte dels pals de suport de la catenària que hi ha entre les estacions de partença i de destí. N'hi ha exactament dos-mil sis-cents trenta-vuit, que es poden arribar a comptar amb una certa comoditat quan el comboi circula a una velocitat inferior a cent vint-i-cinc quilòmetres per hora.

Una vegada sóc dins el vagó m'envaeix un cert sentiment de limitació i d'incapacitat. Estic a les mans de la companyia ferroviària i a expenses de les incidències que es puguin esdevenir en el decurs del trajecte. Que el maquinista tingui bon dia, que l'estat de la via sigui òptim, que no hi hagi entrebancs en l'arribada i sortida de cap estació i que cap passatger que pugi o baixi prengui mal. Que cap ventada de força vuit no faci caure un arbre a la via, que cap desventurat tingui l'acudit de tirar-se al raïls per llevar-se la vida. Que el subministrament elèctric que arriba a la locomotora a través de la catenària sostinguda pels beneïts dos mil sis-cents trenta-vuit pals gaudeixi dels oportuns nivells de voltatge i potència. És només sota el bon compliment d'aquestes premisses (i de moltes altres més, no vulgueu saber...) que el viatge arribarà a bon port. Camí de la feina no m’hi trobo massa còmode ja que les dimensions de la gran ciutat, la llunyania del meu hàbitat natural i la intensitat del ritme laboral no em faciliten gens ni mica l'estudi sistemàtic, el mesurament i la comptabilització de les unitats d'espai i temps que vaig trobant al meu abast. El trajecte dura de promig una hora i mitja, noranta minuts, cinc mil quatre-cents segons. A còpia de viatjar i viatjar, d’anar amunt i avall, disposo d'una base de dades amb cronometratges de quinze anys, cent vuitanta mesos, tres mil nou-cents seixanta dies laborables, i ja m'he acostumat a no amoïnar-me en excés per una desviació en la puntualitat de menys de dos minuts per trajecte.

És durant aquesta estona que puc planificar-me amb exactitud la jornada. Les coses que depenen de mi, ben entès, ja que les altres, les que incorporen elements amb component aleatori o basat en el comportament humà són del tot incontrolables. Puc fer càbales sobre el que duraran les reunions amb les visites que tinc programades a l'agenda diària en funció de quin client comparegui i de quin sigui el motiu de la seva presència. Per un tema banal sense substància, miro que la cita amb l'usuari no vagi més enllà de cinc minuts i trenta segons, amb un marge de variació d'un cinc per cent amunt o avall: és el compromís ideal que optimitza la relació entre servei i eficiència que la companyia ens marca i que jo, pel meu compte i risc, m'he atrevit a perfeccionar. I a millorar, permeti-se'm la immodèstia. Si la cosa no es complica, al cap de la jornada hauré rebut un promig –de cap manera voldria ser titllat de meticulós!- d'una setantena de visites, de les quals calculo que un setanta-tres per cent marxen del tot satisfetes, un divuit per cent abandonen les dependències amb un grau de satisfacció adequat i correcte i tan sols un exigu nou per cent (només un zero coma nou per mil) surt per la porta amb un lleuger sentiment d'insatisfacció, de recança, o amb ganes de respondre "no sap/no contesta" en una hipotètica enquesta que es dués a terme a peu de carrer, una vegada baixats els setze graons de vint-i-cinc centímetres d'alt que separen el despatx on presto els meus serveis de la vorera de la via pública.

Avui, sense anar més lluny, m'enganyaria molt si el dia acabés resultant complicat i fatídic. Pel que es pot endevinar ullant l'agenda, pot ser un matí de bufar i fer ampolles i, fins i tot, els quinze minuts reglamentaris del temps d'esmorzar els podré escurçar en dos minuts i quaranta-cinc segons. Podré plegar amb puntualitat i emprendre el camí de retorn. Recorreré a la inversa el trajecte fet al matí, revisaré que les dues mil sis-centes trenta-vuit perxes de subministrament de fluid elèctric segueixin al seu lloc i confiaré en la placidesa del viatge i en l'absència de retards que facin possible l'arribada puntual a destí.

Abans de pujar al cotxe i marxar cap a casa, caldrà que entri un moment a la carnisseria de l'aparcament. No tinc massa res a la nevera i convé que proveeixi per sopar. Compraré unes salsitxes de Frankfurt. La setmana passada ja les vaig tastar i eren ben bones. Absolutament industrials però saboroses. Totes iguals, de la mateixa llargada, gruix i pes: un prodigi de cilindres proteínics. Es coneix que les fan amb maquinària alemanya i que la precisió és el tot. Poca broma: la indústria xarcutera germànica no és cosa de riure. I és que una vegada se'm va acudir comprar-hi botifarres de pagès i -quin desastre!- unes feien vint-i-un centímetres, d'altres en feien vint-i-dos. Creieu-me, maleït siga: en un quilo només n’hi vaig trobar dues de vint centímetres clavats, que és la mida precisa, exacta i inequívoca que fa que càpiguen sense excés ni defecte a la paella.

Comentaris

  • Uixxx...[Ofensiu]
    RATUIX | 18-12-2013

    Que malament em sento. Ara veig que la mica de nata que em queda al cassó cada dia, fa el meu cafè amb llet vergonyosament imprecís. No sé si assossegaré mai més. Vaig al jardí a fer un volt. Això si, procurant no trepitjar cap escletxa de les rajoles no sigui que provoqui un cataclisme... Molt bo el relat.

  • Gràcies![Ofensiu]
    Siset Devesa | 23-04-2013

    Moltes gràcies, bons amics Mercè i Vladimir!
    I per molts anys!

  • Un regal![Ofensiu]
    Vladimir | 23-04-2013

    Avui, per celebrar el meu sant (Sant Vladimir, és clar), m´he regalat la lectura d'aquest relat: quin fart de riure! Moltes felicitats pel conte, que sembla que injustament no ha guanyat un concurs... Darrerament em passejo poc per aquestes pàgines, però un Siset Devesa bé s'ho val!
    Bona diada!
    Vladimir.

  • Una vida al límit...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 21-04-2013

    del mil·límetre. Quin tipus més quadrat aquest que ens descrius. M'imagino que si tingués alguna debilitat literària aquesta es decantaria per la poesia: no hi ha res més plaent que comptar síl·labes i rimes, i estrofes i versos.
    En fi que m'ho he passat molt bé enmig de tants nombres tot i que no són pas el meu fort. Però amanits amb la fina ironia "sisetenca" qualsevol obsecació entra més bé.
    Encantada de veure't per aquí!
    Una abraçada, amic Siset Devesa!
    Mercè

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Siset Devesa

54 Relats

199 Comentaris

57596 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
"Dins es món que m'he inventat tot se mou a total realitat."

Multicinemes (Antònia Font)