Memòria d'R.B. (1)

L’altre dia l’Enric Gomà deia en una columneta a l’Ara que “la família és un arxiu de records que passen de pares a fills, no per raons sentimentals sinó pràctiques: alguna cosa s’ha d’explicar a l’hora de dinar (només els monjos més estrictes són capaços de menjar bledes en silenci)”. Com que l’arxiu de la meva família comença a estar saturat d’aquesta mena de records d’hores de dinar (o de sopars de duro), bolcaré aquí al bloc una remembrança no pas familiar però que paga la pena conservar. Molts dels qui el vam conèixer ja han començat a passar i la seva estela es podria perdre –i seria una llàstima- en una sola generació.



Es tracta d’R.B. (mantindrem les inicials per confidencialitat i discreció), el mentider compulsiu més formidable que s’hagi conegut mai. Un home amb una capacitat de fabular històries, creure-se-les i digerir-les tan extraordinària que mereixeria un recull enquadernat amb tapa dura i cobertes de pell. No pretenc pas arribar tan lluny; em limitaré a explicar -avui una, un altre dia una altra…- alguna anècdota de les que de manera recurrent ens explicava, a la barra d’un bar, als passadissos de la plaça mercat o en la situació més inversemblant. Qualsevol excusa era bona per clavar-te un rotllo que era encaixat amb enteresa i interès: sabíem que la història prometia i que el resultat ens faria posar les mans al cap amb somriure inclòs. Explicava històries amb un convenciment tan gran i tan ficat en el personatge que en ocasions havia arribat a les mans amb algú que li havia dut la contrària, havia posat en dubte l’explicació o se n’havia rigut de manera descarada. Unes històries en la línia de la millor micronarrativa, del relat breu. Mai unes batalletes fictícies havien estat elaborades amb tanta gràcia.



L’origen d’una fortuna.

R.B. sempre presumia de ser posseïdor d’un patrimoni considerable. De tenir el ronyó ben cobert. Tenia un negoci, sí, que rutllava i li permetia viure a ell i família de manera còmoda. Però a banda dels ingressos de l’activitat comercial hi havia una fortuna al darrere que feia de coixí. Com l’havia aconseguida? Resultava que havia anat a Escòcia amb un camió a proveïr de bacallà per a la parada del mercat. Sense intermediaris: importació directa. En alguna factoria de salaons d’un port de pesca septentrional va carregar el camió i va baixar-lo per carretera fins a Portsmouth. La intenció era fer la travessia Portsmouth-Cherbourg però ningú havia comptat amb el rigor d’aquell hivern, el més cru que es recordava. Va resultar que el Canal de la Mànega s’havia glaçat i els ferris i transbordadors no funcionaven: la gran placa de gel els havia bloquejat i s’havia interromput el trànsit marítim entre les illes britàniques i el continent. A tot Europa s’havien esgotat els estocs de bacallà i la càrrega del Pegaso d’R.B. valia un ronyó. Jugant-se la vida però amb una habilitat al volant fora de dubte, va aconseguir travessar el Canal amb el camió, conduint per damunt del gel, amb cadenes als pneumàtics. Va ser el primer carregament de bacallà que va arribar a França i, al mateix port de Cherbourg, els majoristes gals se’l van adjudicar a preus estratosfèrics. Una morterada.



A banda del guany econòmic de l’operació, en segons quines ocasions hi afegia que el propi general De Gaulle, assabentat de la gesta bacallanera, l’havia anat a rebre personalment i li havia imposat la Legió d’Honor o ves a saber quina altra condecoració.



I el paio explicava històries així i es quedava tan ample…Continuarà.