Tot allò que no podem controlar

Un relat de: redrose
No sé ben bé quin dia va passar. De cop i volta ja no hi eres.
Tenia la manta al final dels peus i una gota de suor em lliscava per la galta. La casa estava en absolut silenci i la roba d’estar per casa no es trobava penjada a la barana. Tampoc se sentia la televisió ben d’hora a la matinada, com solia sonar els caps de setmana.
A poc a poc vaig anar entenent el sentit de les pèrdues. Les pèrdues són com buits en les nostres vides als que ens hem d’acostumar. Solem sentir un lleuger pes a l’estomac i no sabem de què. Ens aixequem amb la ment en blanc i passem així la resta del dia.
Tenim ganes de plorar, sense cap mena de sentit ni explicació, la majoria del temps i solament quan arribem a casa, ens estirem i no podem deixar de fer-ho.
No sé quin dia va passar. De cop i volta ja no hi eres. He pogut entendre el sentit de les pèrdues. He hagut d’entendre’l. Jo no vaig triar que marxessis i sempre ens enfadem amb tot allò que no podem triar, tot allò que no podem manejar....allò que no podrem mai controlar.

Comentaris

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    soalno | 13-04-2016

    Molt bonic i trist al mateix temps.

l´Autor

Foto de perfil de redrose

redrose

21 Relats

30 Comentaris

16141 Lectures

Valoració de l'autor: 9.10

Biografia:
Sóc una ex-estudiant de dret plena d'inquietuds i emocions...somio massa, i de vegades no distingeixo els somnis de la realitat. Però...quin mal hi ha en això?
M'encanta llegir i escriure. Es pot descobrir un bon llibre, quan et pots imaginar el que llegeixes i t'arriba a l'ànima.

Penso que les coses que no es diuen, solen ser les més importants.
Aquí us deixo algunes de les coses que no he dit mai....