La por

Quan era molt petita i no aconseguia adormir-me perquè tenia “por”, cridava ben fort a la mama- tant fort que de ben segur em sentiria i vindria-. Venia a la meva habitació i es quedava al meu costat explicant-me històries boniques per què m’adormís.

La veritat és que “aquella por”, la por que em preocupava llavors, no era res en comparació amb “les pors” amb les que m’he anat enfrontant al llarg del temps i “les pors” que em queden per enfrontar.

Que què és la por? No ho sé... n’hi ha de ben diferents: Una pel•licula aterradora que veiem amb una edat no recomanada i que no podem entendre. També pot ser la desconeixença cap a les coses o les persones. Tenim por de caure, d’un gronxador. També ens fa por la velocitat quan ens porten en cotxe o fer una voltereta malament i fer-nos mal.

Les pors van evolucionant amb el temps...ens deixa de fer por una pel•licula...ja no tenim por de les coses o les persones perquè aprenem a avaluar-les...No tenim por de la velocitat, ens agrada-amb precaució-.

I mica en mica, les pors es converteixen: preocupació per les persones que estimem, por de perdre la gent del nostre voltant, por a la soledat, por a fracassar professionalment, por a decepcionar...


La por és un sentiment intern de cada persona, una càrrega personal inagotable, una llosa que ens acompanyarà per sempre més.


La por mai serà aquella que has perdut, pero potser serà una altra de diferent. Una de nova que apareix quan menys t’ho esperes.

Estem condemnats a tenir por, igual que estem condemnats a viure i a esgotar la vida fins que poguem. Tenir por, ens fa humans.