felicitat

Mentre aquell projecte vital s'esfumava dels seus dits com pols maleïda, Maria quedà completament buida i deprimida.

Va pensar en canviar de vida. Fins i tot va sospesar la idea de canviar-se de ciutat. Ella volia ser un ocell lliure, tal i com el seu pare li havia dit feia molts anys: "un dia, t'adonaràs que no vols estar empresonada per res i per ningú. Maleïts siguin els temps que et retenen en contra de la teva voluntat en una terra on ni tan sols pertanys...M'agradaria que volessis en llibertat, m'agradaria que fossis independent. Res ni ningú t'importés...t'adonaràs que al final, ningú mourà un dit per a tu, quan estiguis acabada...". Llavors va pensar en el director de l'empresa on ella treballava i en la cara que va posar al veure el seu projecte. "Què és aquesta basura?" va preguntar, ple d’ironia.

La Maria, va contemplar amb gràcia aquella fotografia d'un ocell que estava penjada al seu suro des de l'any 1996, quan la va retallar d'una revista de cacera i la va guardar, per recordar les paraules del seu estimat pare, ja que sabia que no sempre estaria al seu costat per recordar-les-hi.
Després, amb lentitud, va arrancar la imatge del suro, i va arrugar-la amb força. Sabia perfectament, que ni els ideals llibertaris del seu pare ni les fotografies farien que ella pogués retrocedir en el temps i arreglar els errors. Per fi va entendre el significat d'aquell conjunt de paraules enrevessades entre sí. El seu pare volia que entengués, que ningú mouria un dit per ajudar-la i que la felicitat, se l'hauria de guanyar sola, lluitant contra qualsevol adversitat.