Tot acaba quan tot comença

Començava a fosquejar mentres Adsum seguia treballant, estava fent-se una casa en una parcel·la que tenia, va pensar que ja anava sent hora de tenir alguna cosa pròpia, quelcom per disfrutar i gaudir de la vida. Preparava la pasta i la massa amb les seves mans, no li feia res embrutar-se-les. Havia perdut el temps de vista, havia començat feia uns quants dies, i sols descansava per a fer un àpat quan se'n recordava, perquè de seguida pensava en continuar fent aquelles parets més fortes, i més altes, per aviat poder-hi posar una teulada.
Tenia les mans esgarrapades per tot arreu, i la cara plena de sorra, el front ple de suor, i a la cara se li dibuixava la duresa de la feina, però tot i això, no se li podia borrar el somriure que duia de galta a galta, el final s'apropava, pujat a dalt d'un dels murs veia que ja podia començar a pujar les vigues, semblava que la seva nova llar arrivaria al final. Va lligar les vigues una a una, i les va anar posicionant de banda a banda de la casa, fins que la teranyina va ser confeccionada.
En el moment en que va començar a preparar els palets de teules, amb l'afan i les ansies que tenia d'acabar, va arrivar un cotxe que li va reclamar la seva atenció. Ell es va apropar, i l'home que va sortir del vehicle li va donar una carta oficial segellada, la va obrir, i les males noticies van omplir els seus ulls de tristesa, li havien denegat el permís d'obres, la seva casa, la seva vida i el seu futur, van ser tancats en tan sols un parell de linies.
Adsum va haver de desmontar tota aquella construcció peça a peça, i es va adonar que li havia sigut més fàcil construîr-ho que no pas destruïr-ho, perquè en cada bloc i en cada mao, pesava el record de la il·lusió i l'amor que hi havia posat.

Tot acaba, quan tot es comença.