La desconnexió

Un relat de: spicouc
Porto dies caminant per aquesta carretera, vaig haver d'abandonar el meu cotxe fa uns 500 km enrere, vaig arribar fins a on vaig poder amb la gasolina que em quedava.

En aquesta setmana que porto caminant m'he adonat de diverses coses, la humanitat se salva pels pèls que l'odiï, he sofert fam i comanda menjada però ningú m'oferia res, no volia diners volia alguna cosa per a portar-me a la boca, però igualment ningú em donava ni una engruna, i quan en la meva boca estava a punt de cridar als quatre vents "jo us maleeixo" apareixia algú que m'oferia menjar i recer, encara que només fora per a una nit.

Que perquè vaig per aquests mons caminant, perquè en el fons és molt senzill i us el comptaré:
fins fa una setmana jo era un jove empresari, treballava a l'avantguarda de la tecnologia, la meva vida era un "cloud" en internet, fins i tot tenia els meus diners en comptes virtuals de bancs online repartits per tot el món. Tot m'anava bé i la vida em somreia, fins que l'el divendres 18 de gener del 2019 a les 12.34 va deixar de funcionar-me el telèfon mòbil, aquest va deixar de tenir cobertura de sobte, les primeres hora no li vaig donar importància i vaig pensar que era una fallada de les xarxes de comunicació. Passades aquestes hores vaig veure que tots els que m'envoltaven tampoc podien connectar-se a la gran xarxa, això havia de ser una fallada a nivell mundial vaig tornar a pensar. Em vaig disposar a anar a l'hotel on m'allotjava i vaig poder dormir sense cap problema aparent, però poc sospitava com començaria el dia el dia.

Em vaig aixecar com sempre per a anar a la cafeteria de l'hotel a prendre el meu esmorzar continental habitual, vaig revisar si funcionava el telèfon i vaig veure que no. Vaig complir amb el meu desig d'omplir la panxa i posteriorment vaig ser a recepció i vaig preguntar si podia usar el seu ordinador per a enviar un correu electrònic als meus socis d'empresa, però el simpàtic recepcionista em va dir que des de feia dos dies era impossible accedir a internet.

Vagi per déu vaig pensar, una fallada mundial i tants dies seguits, això no podia ser normal.

Vaig tornar a la meva habitació i vaig recollir totes les meves coses, vaig cridar a l'oficina i vaig advertir que el meu treball havia finalitzat i que aquest mateix dia agafaria un vol per a anar a l'oficina i veure en quina situació estàvem després d'aquest aturada informàtica.

Vaig demanar el compte de l'hotel i va arribar la primera sorpresa, no em podien cobrar l'allotjament en targeta de crèdit, em vaig exaltar una mica dient que això no podia succeir que havien de cobrar el càrrec en la targeta, però no va anar així, després d'amenaçar amb telefonar a la policia vaig cedir a pagar en metàl·lic, només us dic que va ser una bona acanada i em vaig quedar amb poc menys que 10 euros.
Em van portar el cotxe a l'entrada de l'hotel, efectivament l'hotel era d'aquests que te l'aparquen, així us podeu donar compte que nivell de vida portava. Vaig preguntar al xofer de l'hotel on podria trobar el caixer més pròxim , aquest me'l va dir però al seu torn em va advertir que no l'intentés, que no funcionava i no podria treure diners. Li vaig fer cas? doncs no, ho vaig intentar i efectivament no vaig poder treure diners.

Vaig arribar a l'aeroport, el vaig veure una mica en manera caos, molts vehicles mal aparcats i cues de gent, em vaig acostar a una de les cues i vaig preguntar que succeïa, em van informar que al no funcionar internet, les aerolínies no podien consultar les dades dels passatgers i quin solo aquells que portaven el tiquet en mà podien embarcar. Vaig entendre ràpidament que no podria volar cap a la meva casa, així que vaig decidir tornar al cotxe i tornar en aquest.
Quan m'acostava al vehicle va succeir l'altra desgràcia, uns brètols em van assaltar, em van robar la cartera i el telèfon mòbil, em van deixar sense res, només amb les claus del cotxe, vaig buscar un agent de policia i vaig donar part del succeït, em van curar la bretxa que m'havien obert en el front i em van deixar trucar per telèfon a l'oficina però poc més em van poder ajudar.

Així sense res en les butxaques i amb el telèfon amb poca bateria em vaig pujar al cotxe i vaig decidir recórrer milers de quilòmetres per a arribar a la meva casa.

Però tot no anava a sortir bé, no? Sinó perquè us estic explicant tot això.

Vaig aconseguir recórrer una part del trajecte feia casa, però després em vaig quedar sense gasolina i sense res en efectiu no vaig poder repostar, vaig haver de caminar els meus primers quiilometres de trajecte per a trobar a algú que em prestés el seu telèfon per a avisar del succeït, però quan vaig intentar marcar el número de la meva secretària vaig veure que tampoc mostrava senyal, semblava que la xarxa de comunicació també havia caigut, així doncs no funcionava internet ni la comunicació satèl·lit.

Tot això em va donar molt mala espina, això i veure com un grup de gent s'acostava a una botiga que hi havia prop d'on estava cridant, aquests van agafar pedres i pals van destrossar l'apardador i van saquejar tot el que van poder.

Havia començat el pillatge i l'autèntic caos.

Veient l'esdevingut vaig veure que no em quedava més remei que proveir-me per a un llarg viatge, així que entre també a la botiga destrossada, vaig agafar una maleta i l'ompli d'aliments i aigua per a recórrer un gran trajecte. També vaig decidir canviar de roba, al meu parer la roba que portava damunt era massa cridanera, no passava desapercebuda una persona vestida amb vestit entre gent vestida com si fora a la verema o a treballar al camp. Em vaig posar uns pantalons impermeables i una dessuadora mentre em lligava una jaqueta i un sac de dormir en la maleta.

No tenia res més que el robat i el portat damunt, em vaig disposar a tornar a casa a peu, l'aventura començava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

spicouc

19 Relats

8 Comentaris

15138 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Fa molts anys, un dia defugint de la realitat, un dia d'aquells que voldries cridar tant fort com poguessis, vaig trobar un tros de paper sobre la taula de casa, en aquell moment no m'ho vaig pensar i vaig alçar la mirada buscant quelcom per escriure i allà hi vaig trobar un bolígraf, en aquell moment les paraules van començar a brollar i brollar fins que vaig sentir-me desfogat i alliberat. Aquella sensació sincerament em va donar vida.
Certament aquell no va ser un dels millors dies de la meva vida, potser dels pitjors, però va condicionar la resta dels dies que havien de venir, perquè a partir d'aquell moment, sempre que he tingut un pensament, una il·lusió o una idea que li volia donar forma de seguida he pensat com escriure-ho.

Així doncs, per aquells i aquelles que s'atreveixin a llegir algun dels meus relats, sapigueu que hi podreu trobar part del que sóc, part del que he viscut, part del que visc i part del que vull viure.