Acomiadar-se V (El somni)

Em vaig dirigir cap a casa per veure si podia dormir una estona més, i al mateix temps per a intentar assimilar el que havia succeït la nit anterior, encara em notava atònic, no sabia com reaccionar, no sabia si em feia il·lusió o si em feia por, encara estava penjat l’Anna i només feia que repetir-me “perquè ho he fet? Si sabia que ella havia de tornar en uns pocs dies”, després d'aquesta idea em venia al cap la Patricia, perquè després de tot aquest temps s'havia decidit a fer un pas per apropar-se a mi, tot sabent que l'Anna tornava aviat, i el més greu de tot perquè em vaig deixar portar? L'única resolució a la que arribava era que no havia obrat bé però que en el fons també m'agradava la Patricia, amb ella havia compartit moltes hores, potser masses, dins i fora la feina, crec que de fet estava 24 hores lligat a ella perquè quan no estàvem junts ens enviàvem missatges en tot moment, sempre entre anècdotes, propostes i converses llargues. Així que vaig començar a entendre que després de tant de temps, en sentia molt lligat a la Patrícia perquè la coneixia i m'hi entenia a tots els nivells afectius, morals i mental, però que en canvi seguia tenint aquell enamorament cec per una noia que a fi de comptes i fent números, no coneixia, ben cert és que no t'enamores de qui amb lògica et tocaria.
En aquells moments sols em quedava decidir que fer, però això ja era més difícil.
Vaig engegar el reproductor de música i vaig triar tota aquella música que al llarg de la vida m'havia ajudat a concentrar-me o a prendre decisions importants, una mica de The pinneaple thief, Pink Floyd, scorpions, música de bandes sonores, etc. Amb les persianes abaixades i la música emplenant l'habitació, vaig tancar ulls i seguidament fer unes inspiracions per a relaxar-me, aire endins, aire en fora, sentint les notes flotant en l'ambient, res al cap, ment en blanc, aire endins, aire en fora...

De sobte la foscor.

Aquell dia vaig tenir el somni més estrany de la meva vida, em trobava en un creuant de camins on hi havia dos camins endavant i el camí per on jo venia però el més curiós és que no tenia cames i m’havia de moure amb els braços, al costat del camí hi havia un arbre molt alt ple de forats i de branques grosses que em van donar la idea d’emparrar-m’hi i veure cap on anaven aquells camins. Vaig començar a pujar, al principi em va resultar fàcil però a cada nivell que aconseguia pujar em trobava més i més branques petites que m’esgarrapaven la pell i em ferien, però jo lluitava per anar amunt i amunt, i quan finalment vaig estar al cap de munt vaig poder fer una ullada a l’horitzó, vaig poder veure que aquells dos camins que semblaven diferents s’anaven trobant entre sí amb altres camins, tot fent una teranyina, i per més que mirava no es feia un final concret, semblava que tos dos acabessin en un penya-segat, i si mirava camí enrere tot el que es veia era un camí pedregós que s’endinsava en un bosc d’arbres superpoblat on en prou feines hi podia passar algú entre aquells troncs i aquelles branques. Decididament no podia triar el camí que tirava enrere, sols podia seguir endavant. Baixant arbre avall poc a poc tenia menys clar la direcció que havia de prendre, el camí de l’esquerra presentava uns marges més abruptes i es veien obstacles, però l’altre era un camí ple de fang amb marges verds per ajudar a caminar tot trampejant el terreny. De sobte vaig sentir un soroll fort del bosc que tenia endarrere meu, alguna cosa sacsejava i feia bellugar de manera violenta els arbres, em va entrar el pànic i sense pensar-ho vaig agafar el camí de l’esquerra, el que no tenia fang, preferia anar sortejant obstacles però poder córrer per no ser atrapat per aquella cosa que semblava perseguir-me. Vaig començar a arrossegar-me com podia amb els braços sense avançar gaires metres, tot desitjant tenir unes cames que em proporcionesin velocitat, quan vaig tornar a mirar enrere vaig poder veure una figura gran i de forma arrodonida que començava a sortir del bosc i a estar més aprop meu, em va entrar el pànic, no sabia que fer i vaig pregar poder córrer, tant que finalment em van sortir unes cames, tota una gran sorpresa de la qual no em vaig donar temps a poder assaborir, ja que de seguida vaig començar a córrer a cor que vols, vaig saltar per sobre de troncs morts, per sobre de roques, vaig trobar-me el fang que havia deixat enrere de nou, finalment vaig trobar-me un mur d’heures, vaig mirar enrere i vaig veure la figura com es movia per sobre el fang tot esquitxant a banda i banda fang com la rodera d’un cotxe en un basalt, no m’ho vaig pensar dos cops i vaig llençar-me de cap dins d’aquell mur verd tot tancant els ulls perquè no entrés cap cos estrany als ulls. Vaig obrir els ulls i després de fer un gir de 360 graus vaig poder veure que estava al punt de partida, havia fet el tomb! I no ho entenia perquè sempre havia anat en línia recta, la meva cara era de pànic i sorpresa, però no es sentia la forma obscura enfangada, havia desaparegut. Novament em trobava al punt d’inici, però aquesta vegada disposava de cames per si tornava la meva visita misteriosa, vaig començar el camí aquest cop per la dreta, i després de caminar hores em vaig tornar a trobar a l’inici del camí, els meus nervis i la meva ansietat cada vegada començaven a ser més presents i la meva respiració era més i més accelerada al mateix temps que el batec del meu cor, tant accelerat que de sobte em va començar a apretar, semblava que volia sortir, que feia força enfora, i així va ser, va sortir-me disparat tot caient davant els meus peus i rebotant en terra com si es tractes d’una simple pilota de futbol, en aquell moment no tenia cor dins del meu cos però podia veure’l com bategava davant meu tot brut d’herba seca, sorra i pedretes del camí, vaig anar a recollir-lo però aquest va començar a botar endavant, vaig avançar més i vaig acotar-me, però va tornar a votar, i no parava quiet, segui darrera seu i aquest no parava, no estava quiet i no podia recuperar-lo, en l’últim bot es va prendre entre el fang i jo m’hi vaig llençar desesperat vaig remenar i remenar sense trobar-lo, la meva desesperació va ser tal que quan més ràbia vaig acumular de la impotència em vaig despertar. Allà estava jo, estirat al llit tot suat i amb una cara de pànic que no m’ho podia treure de cap manera, de sobte un missatge va arribar al telèfon, Anna: “ja sóc aquí”.