Quan no trobes el moment ni les paraules.

Després de tant de temps, ella va tornar a aparèixer, mesos havien passat des de l'última vegada que ens haviem dirigit la paraula, no pas perquè ens haguéssim enfadat, sinó per la distància i la dificultat de les vies de comunicació habituals, ella havia estat en un viatge de llarga durada i ara ja feia unes setmanes que havia tornat a casa, ho vaig saber perquè un dia la vaig veure connectada al mitja pel qual ens comunicàvem sempre, en aquell moment em vaig emocionar i vaig sentir el desig intens de dirigir-li unes paraules però no ho vaig fer, em vaig reservar el dret de sentir timidesa i això va desencadenar un mutisme que hores d'ara encara persisteix, ja que cada vegada que la veig en línia em pregunto que dir-li, si s'alegrarà de parlar amb mi, si continuarem la bona relació que teníem i si per fi em decidiria a quedar amb ella a soles en algun moment.
Jo enyorava la seva companyia i la seva presència, totes les hores que els dos vem compartir em semblaven minuts en tot aquest temps que portava sense dir-li res, em semblava també ridícul però també pensava que potser la relació s'havia refredat en la distància i el temps, així que no sabia com reaccionaria, era com aquella llauna que poses al congelador per refredar-la i et descuides de treure-la en un temps adequat i quan t'enrecordes no saps si obrir-la o no per por a que t'esclati a les mans i t'embruti.
Cada dia em repeteixo el mateix: tot es començar, només cal dir hola, com estàs. Però de moment el coratge m'ha desaparegut i hores d'ara encara l'he de trobar, reunir forces i tornar a ser jo mateix, no voler canviar res, sols poder adreçar-me a aquesta persona que per mi és tant preuada.