Després de tot

Un relat de: spicouc
Et miro i penso, sembla que va ser ahir quan les nostres vides van prendre camins diferents, tot allò ara ho recordo de manera entranyable, sense rancors ni retrets, sols amb uns pensaments tendres del que vàrem arribar a estimar-nos.

El temps ens ha fet persones diferents a quan ens coneixíem i compartíem el dia a dia, els anys ens han canviat i això és inevitable. Però cada vegada que ens trobem sempre em fixo en els gestos que fas, les postures que adoptes i aquells petits detalls de la teva manera de parlar i del teu llenguatge corporal que després de molt de temps vaig memoritzar, entendre i saber percebre, per això no deixo de notar que la meva presència t'incomoda, estàs tensa i guardes les distàncies, però segurament el que em sobta més és que he notat que de totes les teves ex-parelles sóc l'únic que provoca aquesta reacció al teu cos, la veritat és que aquest fet no em deixa indiferent, potser per això em pregunto el perquè d'aquesta reacció i em plantejo algun dubte com: serà perquè en el seu moment vaig desaparèixer totalment de la teva vida sense mirar enrere ni preguntar per tu?

Això em porta a pensar que podria ser que et sentissis incòmode amb mi perquè potser et vas sentir molt malament quan vaig decidir no formar part de la teva vida de ninguna manera, és a dir, si no era com a parella teva no ho era de cap manera, així doncs perdre la nostra amistat va suposar una gran pèrdua per tu, però creu-me que si és així, compartim el sentiment, perquè per a mi també va ser molt dur prendre aquesta decisió, després de molts anys, va resultar ser quan menys ens coneixíem i resulta que jo no me n'havia adonat, però això era el que necessitava en aquell moment, refer la meva vida, seguir el camí al qual m'hi havies empès sense rumb aparent i sempre sense mirar enrere buscant-te en la distància, sols mirant endavant fent cada vegada més passes i de manera més accelerada, allunyant-me del punt on vaig començar a caminar a soles, trobant-me noves companyies, nous reptes, noves metes i finalment trobant-me a mi mateix.

En definitiva, totes aquestes coses han propiciat que en aquest moment, quan ens trobem, et pugui mirar als ulls amb un somriure i et pugui formular una pregunta sincera i amigable:

- Com estàs?

Comentaris

  • Camins diferents? - potser sí[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 21-08-2013


    Que difícil ha de ser un reencontre quan s'ha viscut i es segueix vivint un diem... amor frustrat? Crec que son les paraules adequades que defineixen els sentiments d'un i l'altre.

    M'ha agradat!

    Gemma

l´Autor

spicouc

19 Relats

8 Comentaris

15132 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Fa molts anys, un dia defugint de la realitat, un dia d'aquells que voldries cridar tant fort com poguessis, vaig trobar un tros de paper sobre la taula de casa, en aquell moment no m'ho vaig pensar i vaig alçar la mirada buscant quelcom per escriure i allà hi vaig trobar un bolígraf, en aquell moment les paraules van començar a brollar i brollar fins que vaig sentir-me desfogat i alliberat. Aquella sensació sincerament em va donar vida.
Certament aquell no va ser un dels millors dies de la meva vida, potser dels pitjors, però va condicionar la resta dels dies que havien de venir, perquè a partir d'aquell moment, sempre que he tingut un pensament, una il·lusió o una idea que li volia donar forma de seguida he pensat com escriure-ho.

Així doncs, per aquells i aquelles que s'atreveixin a llegir algun dels meus relats, sapigueu que hi podreu trobar part del que sóc, part del que he viscut, part del que visc i part del que vull viure.