Acomiadar-se

Com cada dia a la mínima que podia fer un descans a la feina m’escapava al bar de davant, m’agradava poder asseurem a la terrassa gaudint una beguda fresca, amagar-me radera unes ulleres, encendrem una cigarreta i mirar el anar i venir de la gent, com el que mira per distracció el nedar sense sentit dels peixos dins d’una peixera. Aquell bar era el punt de trobada de tots els companys de feina amb el que sempre era inevitable trobar-se amb algun d’ells, però amb qui quasi bé sempre coincidia era amb ella, una noia ni massa baixa ni massa alta, segurament 1’60 m i escaig, duia una cabellera negra amb caiguda onejada fins a principis d’espatlla, duia un serrell tallat a mig front sense ser extremadament recte, però suficientment interessant com per dir: “mireu aquí sota hi tinc els meus ulls, feu-lis una ullada”, així doncs que si t’hi fixaves veies clarament uns globus un pèl més grans que els de la majoria de gent, de manera que podia donar l’efecte de que era una mirada més atenta o més desperta, l’iris dels seus ulls eren l’estàndard marró fosc, lo just per donar efecte d’ulls de conill, i per a més inri de tot això i de tot aquest conjunt de colors foscos, ella cada dia es pintava les ombres dels ulls, feia una línia negre i contornejada. Realment aquella mirada i aquell somriure que tenia no passava mai desapercebuda.
Aquell dia en arribar va deixar la bossa sobre la taula, es va asseure i seguidament tot creuant els braços sobre la bossa, va deixar anar el cap i es va desplomar tot amagant la mirada. Poc a poc va contornejar el cap direcció a mi amb els ulls entreoberts i la mirada cansada, va tornar a tancar els ulls va inspirar fort i va treure de cop l’aire, seguidament es va quedar sense paraules, realment feia cara de cansada, però en ella hi havia una bellessa desconeguda per mi,fins aquell moment havia sigut una persona enèrgica i alegre, però en aquell moment de fatiga se la veia vulnerable, de mirada perduda i vitrallosa mig tapada per la seva cabellera que aquell dia lluïa estarrufada i desendreçada, se la veia mústia però tot i així interesant, no era capaç d’articular paraula, aquell dia havia sigut dur. Vaig estirar el braç amb el palmell obert i desde el naixement de la seva llarga cabellera li vaig resseguir els cabells entre els meus dits fins a mig cap on vaig desviar-me cap a radera la seva orella esquerra on li vaig recolocar un rinxol que tenia perdut, seguidament vaig enretirar la meva mà, ella es va esborrimar i tremolar, va obrir els ulls novament i em va mirar fixament per a dedicar-me un somriure i dir-me “gràcies, ho necessitava”. El meu gest va ser interpretat com una mostra de suport que va ser rebut de bon grat per part d’ella, seguidament va iniciar conversa, ens aveniem molt i ens enteniem amb el que no ens era difícil deixar passar el temps sense adonar-nos del que succeïa al nostre voltant oblidant-nos de les nostres obligacions, realment ens sentíem còmodes l’un amb l’altre, haguèssim pogut estar-hi tot el dia però alguna cosa ens deia que haviem de dir-nos adéu, vem fer un silenci llarg i ens vem aixecar els dos tot mirant-nos, va estirar el seu braç fins a rodejar-me per l’esquena mentre jo l’imitava fent el mateix, una vegada em va tenir ben agafat va fer-me el primer petó fregant els seus llavis a la meva galta esquerra i després va canviar poc a poc de galta per fer-me la segona besada deixant-me el tacte dels seus llavis segellats a la pell, ens vem començar a separar tot resseguint-nos els braços, acaronant-nos l’un a l’altre fins a trobar-se les mans i entrecreuant els dits en una darrera i lleugera carícia mentre ens acomiadàvem.
Ara aquelles converses i aquells comiats pertanyen al passat, ella ja no hi és, lluny de mi segueix la seva vida però quan encara penso en aquelles estones que passavem junts, si tanco bé els ulls i em deixo endur per el record i els sentiment, el record humit dels seus llavis en les meves galtes encara em fan vibrar.