Acomiadar-se III (temps després)

Aquella tarda havia quedat amb la Patrícia i la resta d’amics per anar a prendre alguna cosa, volíem aprofitar els pocs dies de bon temps que ens quedaven, aquell estiu es feia llarg i donava molt de sí, vàrem quedar al bar de sempre i a la plaça de sempre, així no hi havia confusions ni ens dispersàvem. Com que venia de més lluny i havia agafat el cotxe vaig trucar de nou a la Patrícia i li vaig dir “vols que et passi a recollir?” i ella em va dir “o i tant! em fas una perduda quan arribis?” resposta “sí, doncs fins ara” i ella va dir “fins ara”. Dementre conduïa pensava en com havia canviat la meva vida en poc temps, havia canviat de feina, m’havia mudat de ciutat, i hi havia fet moltes amistats, tantes com per fer una colla amb qui reunir-me quan ho necessitava, la Patrícia, artífex de tot, me'ls havia presentat quasi bé a tots ja que formaven part de la seva colla, i la veritat és que'm els estimava tant com si fossin els amics de tota la vida, em sentia ben acollit. Finalment vaig arribar a lloc, vaig treure el telefon de la butxaca i vaig fer-li una perduda, després vaig tornar a guardar-me’l per a evitar deixar-me’l, no se si és per l’edat o no però últimament em veia una mica despistat, de fet, dies abans vaig deixar-me les claus de la meva taquilla de la feina a casa, i dies abans havia anat a piscina deixant-me el gorro i el banyador, en aquests casos sempre penses en allò de “et fas gran”. Van donar uns copets al vidre i es va obrir la porta del cotxe, era la Patrícia com sempre amb un somriure d’orella a orella, de debò que aquesta noia era de les persones més alegres que coneixia, es va asseure al cotxe i vam iniciar la marxa, després de preguntar-nos com havia anat el dia em va fer la pregunta que sols em feia quan estàvem els dos a soles “saps alguna cosa de l’Anna”, i com sempre li responia “no”, la veritat és que des que havia marxat no en sabia res, on ella estava no tenia internet ni tampoc telefon mòbil així que poques notícies en podia rebre d’ella, sols un missatge per a tothom al seu mur de facebook anunciant que estava bé i el viatge havia anat bé, però d’això ja en feia un mes i mig així que hores d’ara poc em preocupava ja que ella seguia la seva vida en terres llunyanes. Sempre que em preguntava la Patrícia per ella en respondre la meva resposta de sempre es feia una estona de silenci que ella reprenia dient-me “tard o d’hora dirà alguna cosa, ja veuràs”, jo poc m’hi capficava, estava a gust visquen la vida que feia i compartint-la amb les amistats que em rodejaven i la veritat és que poc temps em quedava lliure com per preocupar-me. Vam seguir la conversa trivial fins a tenir aparcat el cotxe, el més a prop del centre que vaig poder, tot i així vam tenir una caminada de deu minuts. Quan vam arribar a la plaça vam fer una ullada a les diferents terrasses que hi havien muntades sense veure ningun dels nostres amics, així que ens vam asseure al primer lloc que vam trobar-hi una taula amb cadires lliure, la cambrera va venir ràpidament i vam demanar un parell de mitjanes per beure, per anar fent temps, la Patrícia va començar a explicar-me les peripècies del seu nou pis, ella vivia en un pis compartit amb uns personatges un tan peculiars, i aquestos li proporcionaven moltes anècdotes per explicar sempre, després d’una bona estona de monòleg em va dir “demà els del pis marxen tots a passar uns dies amb la seva família, podríem fer un sopar?”, de seguida em va agradar la idea, justament l’endemà feia torn de matí i el dissabte tenia festa així que podria anar a sopar amb la calma, sense la preocupació de pensar que l’endemà em tocaria anar a treballar, en poques paraules “em podia desmelenar”, els sopars que havíem fet a casa d’ella sempre eren d’allò més esbojarrats, així que era d’esperar que acabéssim de la manera més insospitada, l’últim sopar vam acabar buscant a les sis de la matinada un lloc on ens cuinessin paella per esmorzar i veient que no ho aconseguíem, vam anar a parar a la platja on ens vam banyar i on vam acabar dormint a la sorra, senzillament no ens avorríem.
Mitja hora més tard van començar a arribar la resta d’amics, un per un van anar recitant a la cambrera que desitjaven per veure, a mi em donava la sensació que aquesta estava ben farta de la gent que érem, 12 persones una després de l’altre, això deuria acabar molestant-la.
Es van fer les 22 hores i ja anava sent hora d’anar cap a casa, vaig preguntar-li a la Patrícia si volia anar passant o si algú la portaria a casa, ella em va dir que ja marxava amb mi, ens vam acomiadar de tots i just abans de girar esquena em vaig recordar del sopar així que els hi vaig dir “demà sopar a ca la Patrícia, d’acord? ja direu si podeu venir”, l’exclamació per part de quasi bé tota la tropa va ser immediata, vàrem marxar tot sentint la remor de com ho comentaven.
Vaig acompanyar la Patrícia a casa seva, la tornada no va ser tan eufòrica la conversa era més entretallada, alguna cosa em semblava que no anava prou a l’hora, però ves que podia ser, en arribar a casa seva li vaig dir “demà vindré més aviat per ajudar-te a preparar el sopar, et sembla bé?” evidentment va dir que sí. Així que vaig marxar a casa amb plans fets per l’endemà, la veritat és que no massa content ja que havia deixat la Patrícia amb una cara incerta i em sabia greu no haver-li preguntat si li havia passat alguna cosa, vaig pensar en aquell moment que l’endemà si s’esqueia en parlaríem.
Quan vaig estar a casa em vaig fer el sopar, em vaig dedicar una estona de sofà i després a dormir, l’endemà tocava treballar.