La Crisis dels trenta

La veritat és que mai hi havia cregut, tothom en parlava, sobretot les noies de la família, sempre em deien: ja ho veuràs quan en tinguis trenta, ja ens ho diràs. Aquelles paraules fins el dia d'avui eren buides i sense cap mena de significat ni sentit. Què ha canviat per a que ara em ressonin dins del meu cap, doncs diguéssim que he descobert a què es deu l'anomenada crisis dels trenta, si més no en el meu cas.

Un dia et lleves i decideixes sortir a passejar i comprar coses per a la llar, i tal com enfiles camí a les botigues et comences a trobar els amics amb les seves respectives parelles, alguns d'ells inclús amb el seu respectiu fill o filla, fills o filles, en aquell moment penses que a tu també t'agradaria ser pare però que ara mateix no tens ni parella, enrere queda aquells anys compartits amb una altre persona i ho vulguis o no, amb l'edat la mentalitat canvia i això et fa difícil congeniar amb la majoria de noies, en pots arribar a conèixer moltes i quasi-bé totes sempre seran més joves que hom però arribes a la trista conclusió que no t'omplen de significat la vida sinó que tot el contrari, et buiden internament sense res que t'aporti curiositat ni alegria fent la convivència impossible, arribant a importar-te lo suficient com per ser persones d'una sola nit perquè així com a mínim en treguis quelcom de profit i res de dolent.

Seguint amb les parelles i conversant amb elles te n'adones que parleu de temàtiques totalment diferents, ells sempre parlen de l'evolució i el dia a dia de la canalla, a vegades com a molt de feina, i quan és el moment en que et pregunten que se n'ha fet de tu, els hi expliques on has anat a passar uns dies, on vas de festa, etc.. Veus que les amistats tenen feines estables i que van fent però amb aquestes converses me n'adono que visc en una precarietat laboral, saltant de feina en feina per sobreviure i quan no en trobes et veus obligat a fer cua a l'inem, i és en aquests moments on tothom es creu amb dret a donar consells i et diu que has marxar del país que aquí està tot malament; però que voleu que us digui, jo sóc una persona d'ambient i tracte familiar, que necessita dels seus, les amistats, els pares, els germans, etc.. Tots aquests m'agrada tenir-los ben aprop, per si mai es necessària una abraçada o unes paraules, i em plantejo que si marxés lluny, tot això em seria impossible aconseguir-ho i m'acabaria enfonsant. És en aquests casos quan estem parlant que penso i no dic mai, preocupeu-vos per vosaltres mateixos.

Tot plegat em fa pensar i donar-hi voltes i arribo a la conclusió de que no es que hagi fet res malament, sols que tinc un bioritme diferent als altres, no m'he sincronitzat als demés, no sóc un com els altres, sols sóc una persona solitària que encara viu i lluita el dia a dia però que en el fons li agraden aquelles coses que tenen els demés i que no li suposaria cap problema acceptar-les, però que ara mateix no s'ha donat el cas de poder assolir cap d'aquests objectius.

...la vida segueix i la lluita continua.