Tirant al blanc

Un relat de: Onofre
Tirant al blanc



Diuen que la grandesa del futbol rau en la incertesa del resultat. Fals. Això era abans, que tampoc no ho era. Abans, el futbol que es jugava a Espanya en tot cas, era també tot previsible. Sempre havia de guanyar el mateix. No obstant, alguns clubs s'escarrassaven contra la força del destí i, de tant en tant, inscrivien èpiques pàgines de gloria local, com la Reial Societat o el Barça per citar-ne alguns. La resta, la part de lleó, s'ho emportaven els de la capital, que no pas els de Portugal.

Poc a canviat la cosa, pel que a la incertesa fa, des que l'equip que havia de guanyar, guanyava. Qui tingui memòria i una certa edat, recordarà com tothom esperava, o sabia del cert, l'esdeveniment que diumenge rere diumenge es produïa en qualsevol camp de futbol d'Espanya on jugués l'equip que havia de guanyar, que per això tenia el pressupost més elevat de tots, i per això esser deuria que tenia de la majoria la simpatia; aitan el favor de l'astrològic destí inscrit en la seva carta astral. Els demés equips anaven tirant per no dir arrossegant, mirant de guanyar a qui no en tenia el dret o qui no el tenia inscrit en el destí de galàctiques estrelles.

Qui guardi memòria i tingui uns quants anys, podrà recordar com tothom esperava com a falta de pocs minuts per a que l'arbitre toques el final del partit, si l'equip que havia de guanyar encara no guanyava, guanyava. De fet, la única incertesa que hi havia, que tampoc no hi era, era la del moment en que l'arbitre xiularia el final del joc, que, rellotges a banda, era quan qui havia de guanyar marcava i guanyava. I si convenia allargar el temps perquè perdia per dos o més , el temps, infinitesimal i Inconcebiblement immens, s'estirava.

Qui pugui recordar si ganes en té, li vindrà a la memòria amb certitud exacta, com el locutor que escoltàvem per la radio mentre ens mossegàvem les ungles, se sabia la lliçó de memòria i recitava allò: "...faltando escasos minutos para acabar la contienda, cae dentro del area fruto de la indudable zancadilla del rival i el arbitro señala la pena máxima... I a qui ja no quedaven ungles es quedava xuclant-se els dits.

Avui en dia ja no passen aquestes coses, els temps i els rellotges han canviat. Per be que tot el que passa en els terrenys de joc es també prou previsible. Qui tingui una agenda o s'en recordi del aniversari de la mare de La Pulga, podrà esperar sense dubtar-ne gens que, quan arribi el dia, tard o d'hora, qui ha de marcar, marca, i s'aixecara puntualment la samarreta no pas per a rascar-se les puces sinó per a fer la dedicatòria que pertoca. I qui no s'en recordi, s'en recordarà. No així com d'altres, que hauran de celebrar, per imprevisibles, esdeveniments més banals i simbòlics, com els d'empaitar o xuclar-se els dits.

***



Onofre d'Entença
Copyright©2011

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

37912 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.