Temps de descompte

En Pau, sempre en Pau. No sé com s'ho feia. Vàrem estudiar enginyeria junts, ell no obria un llibre, jo els colzes pelats. Final de carrera, jo bé i ell notable, notable alt. Fem oposicions, jo estudiant a l'acadèmia, tots els temes preparats, ell n'ha estudiat dos, no tenia temps, estava massa ocupat, ..., de festa en festa. Jo trec un 7,56, aprovo. Ell un 8,12. Li ha sortit a escollir entre el tema 36 i el 88. És a dir, els dos que s'havia estudiat per que li havia insistit jo. Bé, estudiat per a dir quelcom, em va fer companyia mentre jo els estudiava en veu alta. A dins de l'empresa, productivitat meva 92%, productivitat d'ell 39%. Resultat. Ell promocionat a cap de secció. Jo, copets a l'esquena, ho havia fet molt bé, però cercaven un altre perfil. I quan jo aconsegueixo ser cap de secció, ell cap d'àrea ..., la meva àrea.
No. No penseu que li tenia rancúnia. És que no sé com s'ho feia. La balança es desplaçava sempre al seu favor. I jo em sento com el tenista que fa 6-0, 6-0, 6-7, 6-7, 6-7, és a dir jocs a favor 30, en contra 21, i partit perdut.
Bé. Potser no hauria de pensar això ara. Aquí en el seu enterrament. Però de debò que se'm fa difícil no pensar-hi. Ara sols penso que ha viscut ràpid. I que jo per viure el mateix que ell potser necessitaré el doble ... no el triple de temps.
Des que vàrem sortir de la universitat d'Ucraïna, ara aquí, ara allà, perforant túnels per a metros, trens i carreteres que havíem vist molt mon. Jo, sobre tot, el subsòl del mon, i ell, sobre tot, el submon. Gresques, jocs, orgies, droga, dones ... i al final per acabar estampat contra una palmera de les rondes de Barcelona amb una moto a causa d'una juguesca estúpida. Bé, sols espero que s'acabi el túnel d'aquest metro i me'n torno a casa. Després sembla que hi ha un projecte als Alps. Però abans descansaré i veuré a l'Annia, la meva dona i conèixer el Jackob, el meu fill que ara fa tres mesos.


4:30 del matí. Com sempre sóc el primer en arribar. Lluny de casa, potser es la feina que em reconforta i per això m'hi estic més que no pas ningú. És l'únic lloc estable a la meva vida i per això hi torno a cercar l'aixopluc d'allò conegut i familiar. Aquí sé que fer, quin és el meu lloc i com van les coses. La tuneladora està aturada. Fins les set del matí no la podem usar pel soroll i les vibracions que molesten als veïns. Ara és la millor hora per a comprovar l'estat de les coses. Si hi ha alguna paret que regalima. Si hi ha hagut algun despreniment. L'ambient és agradable. Hivern i estiu. A l'hivern sembla que entris en un lloc més càlid i a l'estiu que siguis en un celler. El que sempre hi ha és més humitat. Poso les llums en marxa. El fosc túnel, il·luminat fins al moment tant sols amb llum d'emergència, apareix amb tota la seva amplitud. Mentre camino cap el vestuari comprovo l'estat de les coses. Eines abandonades fora de lloc. Es pensen aquests obrers que els martells pneumàtics els venen en els tot a cent. Cables endollats al costat d'una via d'aigua. Ostres, una via d'aigua. Hauré de comprovar que no hi hagi una bossa o una mina antiga que no ens hagin dit, i segons què, gunitar i reforçar l'estructura. Això no fa més que encarir el pressupost i després ens estiren de les orelles. Obro les llums del vestuari. Vaig cap la meva taquilla i sec al banc de fusta. Tanco els ulls i em relaxo, com cada matí, abans de posar-me la granota blanca d'enginyer de túnels.

- Ei. Ei ... tu ...
- Ostres! - de poc que no trec el cor per la boca - Pau. Ets tu. Pau? - Em frego els ulls i els torno a obrir. I sí, en Pau està davant meu. - Què coi fas tu aquí. No ets mort?
- Sí. No t'espantis ...
- Que no m'espanti ... si ahir et van cremar al tanatori de Can Ruti i avui estàs aquí. I vols que no m'espanti ... Estic cagat. Sí cagat, per si ho vols saber!
- Vinc a oferir-te un tracte. Res més.
- Tracte de què? És igual, jo no vull res. Ves-te'n.
- Sempre has volgut saber com m'ho feia per aconseguir rèdits importants d'esforços minsos. No? Com vaig aconseguir ser cap de secció i d'àrea. Com m'ho feia per lligar amb noies amb les quals pensaves que no hi tindria mai cap oportunitat ...? Segueixo...?
- Està bé ... Com? - Tenia una por que m'escagarrinava, però hagués donat qualsevol cosa per saber-ho.
- Se'n diu «Temps de descompte».
- Ostres, com al futbol.
- Sí, però no és el mateix. Malgrat que hi ha molts futbolistes que l'usen. Però molts, eh? Molts.
- Bé. Explica'm com t'ho feies, que per això t'escolto.
- El «Temps de descompte» és un contracte amb la mort, per la qual, aconseguiràs inclinar la balança cap el teu cantó en aquelles petites coses que fan que tot rutlli més fàcil a canvi d'un dia de la teva vida. Un dia cada cop que l'usis. Es clar!
- Sí. I així tu has aconseguit estampar-te amb una moto als quaranta tres anys. No. No m'interessa.
- Espera. Això no ho és tot. També sabràs com hagués sigut la teva vida sense ell. I et puc dir, que sense ell, jo no hagués aprovat enginyeria. No hagués sortit d'Ucraïna. Hauria treballat d'estibador en un moll de càrrega i hagués mort als quaranta cinc en un enfrontament de vaguistes contra policies i esquirols. La veritat, no envejo la vida que "m'he perdut", i molts, tu mateix, envegeu la vida que he dut.
- Que fas aleshores? Compres un número de la loto i et folres?
- No. És una possibilitat, però molt remota. No pot haver-hi premeditació. I el sentiment, el desig, ha de ser fort i genuí. Tampoc et farà fer res que no sàpigues fer. Però t'ho farà fer en el moment oportú. Mirà, molts esportistes, que no haguessin passat de clubs de segona línia, estan en clubs que paguen fortunes per que en el moment que feien alguna floritura hi havia algú que els observava. O l'encertar aquell bàsquet impossible en el darrer segon. Ningú no recordarà mai que no vas tocar la bola en tot el partit, però sí que la lliga es va guanyar pel bàsquet teu en aquell darrer segon, aturar el darrer penalti de la tanda, o el que sigui. - Això del bàsquet va ser un cop baix, savia del meu pas pel bàsquet universitari, i que vaig estar a un pas de passar a la lliga oficial però l'estigma de "tremolar-me el canell" en els moments crítics m'hi va apartar -. També et diré que n'hi ha molts que moren joves. Accidents amb cotxes luxosos, atacs de cor en joves de vint-i-quatre anys, relliscades a la dutxa, etc. Però et puc dir que alguns n'abusaven i d'altres que no haguessin tingut millor vida de no fer-ho.
- No m'ho poses massa bé.
- Has de saber que el temps de descompte escurça el temps per darrere, i no t'atorga cap patiment extra. Què més vols. Pensa que millores la teva vida i la dels teus en el present. Que pot passar? Que moris de vell tres anys abans? doncs millor per a tu i per la teva família... No? No eres tu qui deia que els metges són rucs perquè s'afanyen en allargar la vida pel final en comptes de fer-ho pel mig. Doncs bé, jo t'ofereixo això, el mig.
- Bé. I tu que hi guanyes? Per que ara em diràs que pertanys a una ONG d'ànimes sense fronteres ..!
En Pau es va transformar i va mostrar la seva aparença real. Fins al moment havia dut l'aparença d'en Pau per fer-me confiança i ara l'havia canviat per una altra. No sé si millor, però sí diferent. Segur que no deu tenir aparença humana i n'usa una o altra per que no fugim com a gos esperitat.

- Jo guanyo punts cada cop que uses un dia de descompte. De fet quants més dies usis millor per a mi. Mira, això és com una gran empresa i jo sóc un comercial. En quantes més vendes ... més em promociono. Ja saps, comercial, cap de vendes, cap de secció, directiu, etc. Jo, venc "temps de descompte". Més dies venuts ... més promoció!
- I què he de fer.
- Res. De fet ja has acceptat.

Vaig tornar a obrir els ulls i en Pau o qui sigui ja no hi era. Em vaig posar la granota blanca i el casc i vaig sortir. No sabia ben bé si el que havia succeït era real o era jo que no estava bé i veia fantasmes.

La llanterna que duia a la ma il·luminava la paret on hi havia aquell regalim. Vaig desendollar i apartar el martell pneumàtic. Segons les meves suposicions, havíem de ser en mig d'un rierol soterrani, o una mina. No sé. Hi ha coses que no tenen bona pinta, i aquesta taca era igual que altres cent que n'havíem trobat, però no sé ... aquí hi ha quelcom que no m'agrada.

Uns lots s'acostaven, alguns de molt potents. Quan varen ser mes a la vora vaig veure que els lots potents eren torxes de filmació. Eren un enginyers i un polític, al qual li donaven explicacions. Se'm varen acostar.

- Aquest és un d'aquells perforadors kosovars. No? Va dir el polític.
- No, és dels ucraïnesos. És enginyer.
- Com el mort abans d'ahir? - Van assentir amb el cap. - Parla català? - Em va preguntar.
- Sí, una mica.
- Sento allò del seu company. Qui hi ha de cap d'àrea? - Va fer un gest per que deixessin de filmar.
- Ara ningú. Encara ho han de decidir. - Vaig contestar.
- Bé, doncs si ho pot fer vostè, el lloc és seu.
- Això s'ha de decidir al comitè Sr. Conseller. -Li van apuntar a cau d'orella.
- Ell és aquí. Oi? Doncs no cal anar més lluny. No podem perdre el temps banalitats quan tenim eleccions en quatre mesos i això per enllestir. Arregla-ho. - Va respondre també a cau d'orella. I després directament a mi va continuar - Al sortir doni el seu nom al meu secretari i passi avui mateix a buscar el nomenament.

Se'n varen anar il·luminant les parets, filmant al Conseller i les explicacions que rebia i van sortir per un accés de muntacàrregues.

Una altra vegada dos quarts de cinc de la matinada i jo el primer en arribar. Descomptava les quaranta vuit hores que em restaven per tornar de vacances una setmana i poder veure la família. Quina sorpresa els hi daré quan sàpiguen que ara sóc cap d'àrea, i es clar molt millor sou.

Vaig entrar al vestuari. Vaig encendre els llums i vaig mirar abans d'entrar, per si hi era en Pau. No, no hi era, però per si de cas, no vaig tancar els ulls per a concentrar-me abans de començar.

En sortir del
vestuari vaig anar cap a la taca de la paret. Ara ja era un brollador continu i s'havia fet un petit rierol que desapareixia de manera sobtada a peus de la tuneladora. Vaig encendre els focus de treball. Va petar la instal·lació. Un altre brollador inundava el quadre elèctric. Sols va quedar la llum d'emergència. M'hi vaig acostar. El quadre era tot cremat, hauran de venir els elèctrics a reparar això. Vaig sentir una remor d'aigua. No em va agradar, era molta aigua. Vaig intuir que allò estava a punt de petar. Si peta pel túnel de maniobra cau tota l'illa de cases. Darrer meu vaig sentir el cop brutal de l'aigua. L'única opció era posar la tuneladora entre el broll i la sortida i segellar la cavitat. Vaig posar en marxa la màquina, de fet calia més d'un operari per a manejar-la però sabia com fer-ho sol. Vaig trigar una estona en fer-ho i l'aigua ja m'arribava a la cintura. Ara sols havia d'arribar a la sortida del muntacàrregues. Cada cop tenia l'aigua més amunt, sorprenentment era aigua neta.

Un cop la tuneladora va estar col·locada en el lloc on devia de fer de presa havia d'aturar-la. El comandament, malauradament, quedava a l'altra banda. L'única opció era colar pel forat de registre una maça de ferro que trenqués els comandaments.

No hi havia temps. Si no ho feia ara la màquina deixaria de fer el servei i tot se n'aniria a la merda. Vaig agafar la maceta i em vaig acostar el més possible al forat de registre. La vaig calibrar amb la ma. Per uns instants se'm va representar els moments quan jugava a bàsquet, allà, sol davant la cistella, el darrer tir lliure amb el marcador a zero segons, que podria donar la victòria i tothom cridant-me "canell trèmol" "canell trèmol". Vaig esborrar aquests pensaments, l'únic objectiu era el comandament que hi havia darrera el registre i allà va ...

- Sí!!!! Ha funcionat. - Ara havia de tornar per redactar els informes i advertir del perill.

Però en arribar al lloc on era abans la màquina, allà on el rierol es perdia de forma sobtada. vaig trepitjar un tauló i el sòl es va obrir i se'm va empassar, junt amb els taulons, i tota l'aigua allà acumulada.

Ara estava en una nau industrial, assegut en un banc d'acer inoxidable. L'únic mobiliari de tota la immensa nau, per altra banda, buida. Davant meu, de peu, estava en Pau, amb dos diaris plegats sota el braç.

- T'estava esperant.
- Sóc mort?
- Sí. - mentre va canviar la seva fisonomia i va transformar-se en l'altra individu.
- I el nostre pacte? On és el temps de descompte? M'has enredat! Denuncio aquest contracte!
- Et vaig dir que et mostraria que hagués sigut de la teva vida si no ho haguessis fet. En el teu cas faré una excepció i també et mostraré el que has fet. En certa manera t'ho dec. - i em va lliurar el diari .

Al diari hi havia una noticia encerclada amb rotulador vermell. Deia: "heroi ucraïnès salva del desastre una illa de cases" "L'enginyer, recentment promocionat a cap de secció va avortar una via d'aigua i la va desviar a un desguàs natural a risc de la pròpia vida" "La Generalitat concedirà la Creu de Sant Jordi a títol pòstum i una pensió igual al sou de cap d'enginyers de per vida a la família, i al fill que no va arribar a conèixer una beca d'estudis fins acabar nivells universitaris".

- Això està molt bé ... Però jo volia haver conegut el meu fill!

- Ja et vaig dir que cada "desig" et restava un dia ... Fes comptes. Et tocava demà.
- Com? - Em va lliurar l'altra diari. Tot, era igual excepte la notícia encerclada en vermell.

"Sabotatge d'un enginyer ucraïnès enfonsa una illa de cases" "L'home amb traumatisme craneoencefàlic va ser recuperat d'una via d'aigua que ell mateix va provocar" "Es desconeix si pertany a alguna cèl·lula terrorista o si va tenir a veure en la mort d'un altra enginyer de la mateixa nacionalitat" "No s'espera que sobrevisqui a la matinada" "Abans de repatriar-lo es farà l'autòpsia ..."

- I tu. No hi guanyaves per cada cop que s'usava un "temps de descompte"? Què has guanyat amb mi?

- Avui es tanca l'exercici i em restava un sol dia per aconseguir el "rappel de vendes". Tu eres l'única via segura, i fora d'aquest cas mai no t'ho hagués proposat. De fet, els dos ens hem beneficiat. Ara quan surtis per aquella porta, dubto que mai ens tornem a trobar, i potser si ho fem ja no ens reconeixem. Bé, el que deia, quan surtis hauràs de començar de zero i, fes-te un favor ... no et facis comercial! És molt dur.