Tanco el llum

només que fa, un poquet més d'anys, total, res!, una minúcia.

Molt bonic, nét homenatjat!, tanques els ulls, que bonic!Quan es tanquen els ulls, els altres "ulls", els dels sentits, s'aguditzen més i més i tot es perceb amb una força insospitada.

molt bonic i d'una gran elegància, el teu relat. Jo, he perdut a Blanes, i em penso que t'has e, quivocat i m'has "sobrevalorat". Vaja!, que t'has passat "tres pobles",de tan bon nét com ets. Però t'ho agraeixo molt i seguiré lluitant,

lluitarem!, no ens rendirem!, vencerem!!

Adéu, nét estimat. segueix "fent bondat" i tu, sí que arribaràs lluny. T'ho dic jo, la teva "iaia adoptiva"(quin càstig t'ha caigut a sobre...)

el teu poema està carregat d'erotisme i precisament perquè no dius cap mot que indiqui res del que pot estar passant en aquesta escena que has teixit. Tot s'insinua en aquest dibuix d'ombres del qual, de tan en tan en sobresurt una mà, un peu, una rialla, una cella arquejada. El secret de l'erotisme, el dir sense dir, el d'insinuar és el que penso que has sabut copsar, en una nova lliçó feta pràctica amb aquest poema.
Mmmm... ja saps què en penso, així que callo.