Solitud

sí perquè espero i desitjo que l'estat d'ànim que descrius sigui passatger, uns moments de reflexió i balanç per tal de seguir endavant amb renovades energies.
La forma del relat, una mena de versos enllaçats en forma de prosa despullada, quasi sospirs i tocs d'allò que més crida l'atenció des d'una solitud nocturna de novembre...
Tot el relat traspua melangia, i les imatges alegres (la parella estimant-se, el cotxe dels de la farra...) són un bon contrast per perfilar la visió subjectiva del prota, del jo poètic.

"L'endemà, però, feia sol i ell caminava ja amb el cap alt i la mirada fixa en un horitzó d'esperança... "(si més noaixò espero i desitjo).

Felicitats, David!!!

foster

... un conte nadalenc de Dickens... Les referències a la soledat, molt ben triades -pluja, novembre,tocs de rellotge, gossos, escombrarries, ...- I, trencant aquesta solitud, i per magnificarla, la parella que s'abraça, els companys, la joia al cotxe...
Molt bo, amic!

molt descriptiu, molt clar. Segurament jo hagués anat a casa, i ja està, sense fixar-me en tots aquests detalls que aquí exposes. El sentiment de tristesa i solitud queda molt clar en comparar-lo amb les percepcions que el protagonista té del seu entorn.

M'ha agradat! Seguiré llegint-te!

Està molt ben escrit. Com a mi m'agrada, frases curtes i senzilles, no cal res més. Un bon fi argumental, i un bon final. Per què vull més? L'únic però, és curt, molt curt i hagués volgut molt més.

Pd: No t'amoinis pel 6 equivocat, anava a marcar el teu comentari com a ofensiu! (és broma, jeje) ;-). No ha d'agradar a tothom de la mateixa manera. I moltes gràcies per alliçonar-me amb noves estructures. Provaré de fer alguna Vaentina, a veure si me'n surto!