SOFIA, Postal de Praha

Jo només volia arribar-me a l'embarcador per veure els cignes. Havia estat una bona estona tibant les faldilles de la mare, amb aquell estampat de flors morades tan bonic; ella i el pare discutien sobre si compraríem la fruita tot seguit o si abans faríem un volt pel mercat, per no carregar amb el pes durant tota la passejada. Feia un matí tan bonic! Tothom havia tingut la mateixa pensada que nosaltres: anar al mercat de fruites i andròmines que cada primer dissabte de mes es fa a la riba del Vltava. Vltava és com s'anomena l'ample riu que creua i parteix en dos la nostra ciutat, m'ho va explicar el pare. Cansada que ningú em fes cas, em vaig deixar anar de la mà de la mare i em vaig acostar al moll. Els cignes eren tan blancs, tan grans, tan bonics... Hi havia gent que els tirava trossos de pa i ells venien i l'engolien sense perdre un bri de la seva elegància. Una dona em va oferir un crostó perquè el llencés a l'aigua, no hi vaig ser a temps, el més atrevit de la colla me'l va prendre de les mans. Vaig recular espantada i vaig començar a fer tombs entre aquell bosc de cames desconegudes, cercava la faldilla florejada de la mare. Jo plorava i la gent em mirava. Primer em miraven a mi, després, miraven al meu voltant. Una noia se m'acostà i em preguntà com em deia, jo no podia aturar el plor. No saps com et dius? Per sobre del murmuri de la gentada i dels meus sanglots, ens arribà una veu greu i angoixada: Sofia! Sofia! La veu del pare i, sí, aquell era el meu nom: Sofia. Vaig notar l'escalfor del meu pipí que regalimava cames avall.