Si hem ofès als deus

seria impossible que s'ofenguessin en veure'ns perseguir la felicitat i la bellesa. Perquè són prou intel·ligents. O no?
I si s'ofenen, en llegir un poema com aquest els ha de caure la cara de vergonya.
Una abraçada

el que hom i don vulgui.

OhCapità.

Ostres amic David, m'estàs fent molta enveja (sana això sí) i m'agradaria haver-lo escrit jo, primer pecat;
em fas sentir luxuria perquè m'excita llegir-vos (no és necessariament com algú pot pensar, malpensats), segon pecats;
tinc gula, de llegir-vos fins a rebentar; tercer pecat; avui tinc mandra i ja no comentaré més relats, quart pecat;
se'm remouen els queixals plens d'ira, encara hi ha gent que pensa en Déus?, cinquè pecat;
i tot i sé un avar de paraules, les penso i no les dic per no malgastar-les, sisè pecat;
i sóc un soberbi dels grans, perquè penso que he fet un comentari enginyós, jajaja, setè i últim pecat.

Ja veieu, sóc pecador, i ofenc als Déus, què hi farem!

OhCapità.

(ara sense ironia, a part de diccionaris i altres llibres per composar belles epístoles, estàs tocat per la vareta màgica dels Déus, no?, sóc un admirador del vostre talent)

Un poema carregat de vitalitat, amb l'energia de l'aigua que cau dels nuvols prenyats i fertils... Es quasi una invocacio a la dansa, a la vida, a l'alegria; perque amari els llavis que vessen rialles embogides!

Deia Nietzsche que nomes podria creure en un deu que sabes ballar... Em prenc a aquests deus que no saps si haurem ofes com a aquella gent que es creu gent seria, continguda, mesurada -els ofendriem, si, i queeee?
Si de veritat fossin deus, ballarien, cantarien, ens besarien i celebrarien amb nosaltres la vida!

Felicitats per un poema tan bell i un peto! I diu Tlaloc que t'envii una esquitxada!

abraçades,

m