Cercador
sense gosar-ne eixir
Un relat de: llu6na6- Compartir:
Avui amor, han embogit de cop tots els ocells,
garfi de desconcert ha esguinçat núvols i estels,
cortines d'adéus plouen damunt secrets jardins,
s'escabellen lliris i roses i la terra tota és
un encatifat de flors.
Avui amor, sento el xiulet del tren que el destí empeny
amb desmesurat afany. A dins i a fòra, a dalt i abaix la vida
s'expecta a si mateixa apagant-se i encenent-se
encenent-se i apagant-se en un viital impuls.
Voliaines de mocadors s'envolen a l'andana dels dies
i al fons dels teus ulls veig, sense gosar-ne eixir,
basarda, inquietud,
tremolor de llàgrimes.
Comentaris
-
reste[Ofensiu]jaumesb | 25-04-2006 | Valoració: 10
sense paraules
-
Poesia escrita per qui sap mirar al fons dels ulls.[Ofensiu]Jofre | 26-09-2005 | Valoració: 10
Llu6na6 (E.),
Un poema per ser llegit en veu alta i també per ser escoltat.
Saps abraçar-nos perfectament amb emocions i sentiments pouats de la quotidianitat.
Les metàfores són molt encertades.
Un estol d'ocells pot agafar una forma colpidorament feridora que esquinci núvols i estels.
Certament saps transmetre la idea de desconcert que descrius amb paraules exquisides i naturals.
També molt explícit i, per aquest motiu, encara més ben trobat: cortines d'adéus plouen damunt secrets jardins.
Lliris i roses... i al final tot queda en un tapís comú: sobre la terra, flors.
Haver fet servir encatifat ho assuaja moltíssim i dóna un sentit de transitorietat (per les andanes i les catifes hi deixem les petges homes i dones).
Fas una excel·lent recriminació a la celeritat amb què ens prenem, normalment, la majoria del que vivim. Són versos amb impulsos vitals molt coneguts i entranyables.
Finalment, fusiones el fet de romandre dins del tren i tot el que s'hi sent, amb el que alhora ja no pot eixir i que es viu des de l'andana; veient com fuig el tren i es reconeixen els paisatges interiors.
Noia, de debò, la teva poesia està construïda dels elements més humans i tangibles.
No caus mai en excessos: ens immergeixes en un àmbit poètic natural i essencial.
Vius tot allò més quotidià, sense recórrer a la vulgaritat ni la indiferència genuïna dels qui la pregonen i l'atien.
Tu exhortes a conviure des de la legitimitat que et dóna el fet de voler i saber viure.
Enhorabona Lluna-estrangera!
És un poema excel·lent, segueix escrivint.
Petons!
: - )
PS
No ets gens agosarada.
Si us plau, no diguis mai, "mai més".
-
Intensitat de la tristesa[Ofensiu]solarin | 13-09-2005 | Valoració: 8
Descrius molt bé l'enorme ambient de tristesa, impotència al veure que la persona estimada se'n va i no la tornaràs a veure...
M'ha resultat molt vibrant, molt viu, més que paraules ^^ -
Un escrit...[Ofensiu]Maragda | 10-07-2005 | Valoració: 10
de prosa poètica realment sensacional que logra tranferir al lector, amb total precisió, els sentiments que aclaparen a l'autor.
La imatge d'una andana plena de mocadors (la trista recança) agitant l'adéu a un tren que inevitablement es fa escàpol (l'amor), és, trobo molt evocadora. Et felicito de debò!
I moltes gràcies per comentar-me.)
Una abraçada!
Valoració mitja: 9.5