SECRETS

Feia molt de temps que no obria l’armari “secret” del menjador. Aquell dia, però, sola a casa, es va atrevir a fer el gest que abans, molt de temps abans, havia repetit infinitat de vegades, mimèticament gairebé, com buscant la clau del perquè de tot plegat... D’aquell amor parit no sabia com de tan curt, però tan viu encara en el seu cor.

Mentre obria la porta menuda i es posava de puntetes per arribar fins on era l’àlbum de color vermell setinat, la seva ment es va transportar al principi, perquè sempre hi ha un primer moment, el naixement d’una vida nova. I ara, com llavors, aquella frase es repetia intermitentment en la seva ment, mentre un calfred recorria tot el seu cos: “El dolor de morir és goig de néixer”.

Sempre li havien semblat enigmàtiques aquelles paraules... Distreta en els seus pensaments, va estar a punt de perdre l’equilibri i de caure, això sí amb l’àlbum ben agafat entre les mans... Era massa preciós com perquè es fes malbé. No s’ho hagués perdonat mai de la vida.

Com va poder, va tornar en si. Corregué la cadira on normalment s’asseia durant els àpats i es va deixar caure. I durant uns quants segons o minuts o..., va perdre el món de vista, restà allà, asseguda, amb els ulls tancats, tot abraçant l’àlbum intensament contra el seu pit, pit de dona poc gastat per poc acaronat ni tampoc magrejat ni besat ni xuclat. Però això, és clar, seria motiu d’una altra història.

Altra vegada es va refer i va deixar amb tota la cura del món, com si fos un gerro de porcellana de la més fina, l’àlbum damunt la taula. I el va acariciar de dalt a baix, primer i, després, d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. I fins se’l va acostar als llavis per a besar-lo amb tota la intensitat de la qual n’era capaç, amb força, amb deler, amb un petó com de pel•lícula. Perquè, tot i que mai ningú no li havia donat un bes així, ella, dia rere dia, es conformava amb un de mentida al coixí i, ara, a l’àlbum de color vermell setinat de l’armari secret del menjador.