Sant Jordi: vetlla per nosaltres

A Jesús M. (in memòriam)

La cua d'intel·lectuals de mitja bufa, lectors de sobretaula i migdiada, arribava gairebé al carrer. Sant Jordi ja les té aquesta mena de coses. Les cues, les punxes de les roses i el tuf de llibres retintats i fets a cuita-corrents conformen una unitat indestriable. Aquell matí, a uns vint-i-cinc metres mal comptats, ens esperaven dos homes armats amb sengles bolígrafs. El cognom d'un dels dos, començava a fer-se sentir per alguns cenacles nostrats com a futur candidat al Nòbel de Literatura. El tarannà de l'altre, en canvi, emplenava cada nit tant el pixelat de la meva Thomson Pal Color com el de les Sony Triniton d'alguns habitants escadussers que arribaven més enllà de Guardamar del Segura i que gràcies a l'heroicitat d'Eliseu el Gran i els seus homes les havien dotat de cobertura.

Davant meu tres àvies comentaven la jugada com aquell qui està amatent enfront del taulell d'una cansaladeria d'una plaça de vendre qualsevulla. Una d'elles afirmava que la tele li afavoria més el perfil del nas, mentre que les dues altres el trobaven més ben plantat al natural. La més picada de les jaietes, va deixar anar a mitja veu... "i el del seu costat, qui cony deu ser?... el seu procurador?"

-El procurador? -va preguntar l'altra sense amoïnar-se pas gaire.
-Sí, dona, sí... aquell que li ven els llibres. Aquesta gent, en té, de procuradors. Són com uns viatjants de comerç que van per les cases -va conclure com si tal cosa.
-Quina sort que tens ser tan llegida, dona -va apostrofar bo i adreçant la vista cap una lleixa de llibres en què els volums estrella eren els cuiner ilerdenc Josep Lladonosa.

El gran moment estava per arribar. L'última de les tres jubilades que feia de topall entre els estucadors del verb fabrià i jo, estava "liquidada". L'escriptor mediàtic li acabava d'etzivar una guita verbal que només podia sortir del subconscient d'un empordanès àvid de càmera i micròfon. Entretant, el seu company de taula, s'ho mirava concescendent i desenfeinat bo i allisant-se la seva espessa barba. La corrua de gent era del tot unidireccional; aquest fet però, no va influir en l'esguard dolç de l'escriptor ignorat: era l'estampa de la ponderació pròpia dels homes nascuts a les terres de Ponent.

Després de mitja hora llarga m'havia arribat el torn: la paciència del sant baró, en diuen. Tot d'una vaig veure que un follet trapella eixia del fons d'un bagul oblidat al bell mig de passadís dels Cd's i videos; era un recipient ple de llibres d'aquells que tenen la mida justa per decorar el menjador de més d'una segona residència. Aquell esperit benigne fou, en canvi, tan malèvolament sigil·lós que tot valent-se d'una mesurada empenta, i gairebé sense adornar-me'n, em va deixar palplantat davant d'aquell senyor d'entrades generoses i mirada diàfana que tenia la mà ben descansada. L'home em va preguntar el nom; com una calavera atònita li vaig contestar Jesús... em va reprendre: - el teu, no pas el meu! Vaig observar que anava intentant retornar a la vida el bolígraf en fer-lo guixar damunt d'un paper... Mentre m'esperava vaig buscar amb la mirada, el cau del follet trapella que m'havia portat fins aquí... Fou inútil, aquests animalets aprofiten sempre el factor sopresa per fer de les seves. Una veu pausada i amb un català del que no s'aprèn al Passeig de Gràcia de Barcelona, em va tornar a la realitat: ja és gros, ja, que a un home a qui li han negat el poble, per omplir-lo de sirulos, se li assequi la ploma en l'únic moment de glòria del dia...