Revolta

Malauradament, l'únic que hem après bé en els darrers temps és saber-nos valents dins la nostra pròpia ignorància. Les nostres bótes d'avançar han esclafat uns tòpics als quals hem acusat, massa lleugerament i injusta, d'estar acolorits per pinzellades carrinclones, obsoletes i anacròniques. Molt sovint, el nostre ampul·lós "progressisme" no és més que un mur immens on, orbs i apàtics, hi esmolem aquella banya que sempre acabem clavant al mateix lloc. Hem après a aplaudir líders de cartró i blasmar de la paraula justa, sàvia i poc enlluernadora. Massa vegades hem tingut per reaccionària la bona educació i, en canvi, ens hem complagut de sentir com se'ns segava l'herba sota els peus. La nostra arrogància i altivesa no ens deixa admetre que hom se'ns rifa amb el nostre consentiment. Massa sovint, bo i sabent-nos vençuts, ens rebolquem dins de les nostres pròpies flaques. Badoquejant amb allò que se'ns promet, se'ns emplena la boca de mosques.
Tot i això, us convido a practicar un exercici que a mi, fins a l'hora present, m'ha donat força bons resultats. D'ençà que va néixer la meva filla Anna, el meu baròmetre vital han passat a ser els seus ulls. Em mira i hi veig escrit, per exemple, un "No a la Guerra" amb lletres de motlle. M'alliçona, sense adonar-se'n; m'enforteix, em fa sentir, vibrar com mai. Penso que si hom és capaç de copsar que en un cos tan petit s'hi pot amagar tant és perquè, per sort, l'etapa de l'evolució segueix el seu curs incontrovertible. L'esguard innocent de la meva filla em fa sentir que tal i com diu el poeta i escampa el músic: "tot està per fer i tot és possible".
Als meus 40 anys ben repicats, que diuen, m'he retrobat amb l'ètica dels vells temps; aquell instants de goig en què la fibra és més sensible i predisposada a embrancar-se en grans aventures que, dissortadament moltes vegades, no menen enlloc. Sense proposar-m'ho, em sento transportat, als temps d'incerteses i d'esperances; als temps dels dubtes, als temps de renúncies. Als bells temps de la xiruca d'una sola petja, aquella xiruca de pas resolt i lleuger. La meva filla, ha estat l'alçaprem que m'invita, de nou, a procurar moure el món. Tot i això, no esperem el punt de suport on reposar-lo, confortablement instal·lats dins del nostre setial de renda variable; per si ens flaqueja la memòria, ens toca de ple dret abastar-lo. Encara hi som a temps: prenent-lo prest. El temps (el maleït pas de temps que ningú controla) juga en contra nostra.
Com més difícil ens ho posem menys dubtes hem de tenir a l'hora de revoltar-nos. Somnio, és clar, una revolta pacífica, pausada, sòlida, serena, sense ira ni rancor però del tot contundent i, sobretot, sense retorn. Mai no havia sentit tan pròxima la necessitat de revoltar-me en silenci, si cal, potser em mancava l'excusa: ara la tinc. Tinc la diàfana transparència d'uns ulls blaus que em miren plens d'esperança en un demà que és a tocar, en un futur pròxim que tenim l'obligació de deixar-li net d'hipoteques de tota mena. Ningú ni res, té cap dret a fer-nos sentir petits, a fer-nos acotar el cap. Amb el pas dels anys he après que les costeres també es pugen; encara faig una afirmació més agosarada : les costeres són els únics condicionaments orogràfics pensats per a ser pujats. Potser no hi ha res transcendental escrit als estels, però pel que pugui ser: via fora i amunt, doncs!