Remígiu

Aquest relat és com un petit quadre de costums: ens introdueix en una escena senzilla, habitada per personatges tòpics, tendres, sense cap més altre pretensió aparent que mostrar un moment de la seva vida, un fragment d'una jornada que es dedueix familiar... que en realitat és plena de subtils referències.
Les figures ben contrastades amb petits detalls que els donen la llum suficient per destacar-les una a una. Cada moment anímic, cada intervenció dels personatges, denota una edat, un estil, unes circumstàncies que es reflecteixen minimalment en aquest text... transmet uns valors coneguts, unes imatges nítides i clares que al lector li permeten una lectura reposada.
Això sí, demanda una certa complicitat amb el seu autor per reconèixer uns estereotips que no fan enfadar, sinó somriure, còmplices des de la perspectiva externa: La filla, burleta; El fill, consolador; El pare, remugant; La mare, clàssica i resignada; La neta bellugadissa i amb presses; La iaia, nostàlgica...
Amb una o dues paraules al costat de cada grau de parentiu aconsegueix un dibuix ràpid, a mà alçada diríem, del personatge, però sobre tot pel significat intern que arrossega la combinació d'ambdós, la fotografia estàtica d'una vida dinàmica. Bon contrast! Ben lograt!!
Aquest text aconsegueix varies vegades provocar somriures, de maneres diferents.
Per a mi, un relat ple d'evocacions familiars, bonic, entranyable, digne.

Una abraçada !

Unaquimera

Només puc dir-te que he plorat, he rigut, i que t'estimo. I que el fill gran també en fa algun de comentari, quan, per sort de tots, i repeteixo, per sort, i joia, podem reunir-nos encara, amb presses, amb sentiment de burros per anar l'ultim, i sobretot, amb il.lusió i amor, tots plegats, un diumenge a la tarda, per jugar units al remígiu.